El poder del joc

En funció de la societat en la qual ens trobem, apostar diners en diferents tipus de jocs, com les màquines escurabutxaques o els partits de futbol, pot considerar-se un passatemps sense cap perill. El problema ve quan aquest passatemps es converteix en una necessitat. Fa dècades es considerava que els problemes de joc eren un vici de persones febles i irresponsables. Avui dia, se sap que no és així ja que des dels anys setanta es va començar a estudiar el problema des del marc de la salut mental.

Actualment, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el joc patològic és un trastorn que consisteix en freqüents i reiterats episodis de joc d’apostes que dominen la vida de la persona en perjudici dels seus valors i obligacions socials, familiars, laborals i materials (OMS, 1992). Dins del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), el joc patològic s’engloba dins la categoria “Trastorns relacionats amb substàncies i trastorns addictius” ja que l’evidència científica demostra que genera efectes similars als causats per l’addicció a substàncies psicoactives.

El joc patològic és un problema de salut pública que s’ha incrementat en les últimes dècades, ja que s’estima que afecta a entre el 0.2% i el 0.3% de la població adulta mundial, segons el DSM-5, i que provoca problemes importants a nivell personal, familiar, laboral i econòmic. Els estudis demostren que és més freqüent en homes que en dones i sol ser més problemàtic entre els adolescents en comparació amb els adults. A més, se sap que en els últims anys s’ha incrementat de manera considerable l’ús de jocs d’apostes de manera online.

Quins símptomes són característics del joc patològic?

Els símptomes que pot presentar una persona amb addicció al joc són els següents:

  • Necessitat d’apostar cada vegada majors quantitats de diners per a sentir l’excitació desitjada.
  • Sentir-se nerviós/osa o irritat/da quan intenta reduir o abandonar el joc.
  • Haver fet esforços repetits per a controlar, reduir o abandonar el joc, sense èxit.
  • Tenir sovint la ment ocupada en les apostes (p. ex. revivint experiències d’apostes passades, condicionant o planificant la seva pròxima aposta, pensant en maneres d’aconseguir diners per a apostar).
  • Apostar amb freqüència quan sent desassossec (p. ex. desemparament, culpabilitat, ansietat, depressió). És a dir, utilitzar el joc per a regular les seves emocions.
  • Després d’haver perdut diners en les apostes, tornar un altre dia per a intentar “recuperar” les pèrdues.
  • Mentir per a ocultar el seu grau d’implicació en el joc.
  • Posar en perill o perdre relacions importants, un treball o una carrera acadèmica o professional a causa del joc.
  • Comptar amb els altres per a què li donin diners i així alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.

Què causa i què manté el joc patològic?

No es pot establir una causa concreta. La recerca és molt recent i ha aportat dades disperses, però generalment sol haver-hi múltiples factors que interactuen entre si i incrementen la possibilitat que una persona acabi patint un problema amb el joc. Dins els factors de risc proposats per l’Associació Americana de Psiquiatria trobem els següents:

  • La gran accessibilitat al joc (casinos, cases d’apostes, etc.).
  • L’exposició i la cultura de joc dins de la família.
  • La falta de disciplina i la permissivitat en l’àmbit familiar.
  • L’alta importància donada als diners i el poc recalcament en l’estalvi.
  • Tenir pares amb personalitat inestable.

En relació a per què es manté aquest problema en el temps, trobem diversos mecanismes implicats:

  • Reforçament positiu. Aquest mecanisme es posa en marxa quan obtenim una recompensa o alguna cosa que és positiva per a nosaltres. En aquest cas, un dels més potents serien els diners guanyats en una aposta o joc. Però no només entra en joc el reforçament econòmic, sinó també el social (la gent que pugui estar animant al jugador, o les relacions d’amistat que estableixi en aquest àmbit) i l’activació fisiològica (són tipus de jocs que activen les àrees del cervell relacionades amb la recompensa i ens fan tenir més ganes de repetir per a tornar a sentir aquesta estimulació). Aquests jocs estan ben dissenyats per a l’“enganxament”, ja que es basen en un tipus de reforçament intermitent i variable. Això vol dir que mai sabem quan tocarà premi, per la qual cosa és més probable que hi hagi persones que continuïn intentant-ho sota pensaments del tipus “i si deixo de jugar ara i aquesta era la bona?”.
  • Reforçament negatiu. Aquest es manifesta quan evitem una cosa desagradable i ens sentim alleujats. En molts casos, la persona amb aquest problema ha trobat en el joc un “refugi” en el qual se li oblida el seu malestar (ja siguin problemes familiars, laborals, socials…) durant un temps. El problema és que aquesta via de fugida, no sols no li està ajudant a afrontar la seva problemàtica actual, sinó que li està ocasionant molts altres problemes en forma de deutes, més conflictes familiars, etc.
  • Pensaments distorsionats. El joc fomenta una gran quantitat de pensaments irracionals que no es corresponen amb la realitat. S’ha observat que les distorsions més freqüents entre les persones que acaben desenvolupant una addicció al joc són el creure que té estratègies per a controlar el resultat del joc (il·lusió de control), atribuir els èxits a factors personals i els fracassos a factors externs (atribució flexible), pensar que si una jugada fa temps que no surt, és més probable que surti (heurístic de representativitat), creure que, com es fa més propaganda dels guanys, aquests són més probables que les pèrdues (heurístic de disponibilitat), o pensar en el que es guanya sense tenir en compte el que du perdut (freqüències absolutes). Totes aquestes creences, fan que sigui més probable que la persona continuï jugant malgrat les conseqüències negatives que està obtenint.

El joc patològic és un problema seriós que no s’ha de prendre a la lleugera, ja que pot acabar generant unes conseqüències devastadores per a la persona i els seus afins. Si et sents identificat/da amb el que acabes de llegir o t’ha recordat a algú del teu entorn immediat, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres perquè puguem assessorar-te i ajudar-te a superar el problema.

Referències:

American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed.). Arlington, VA: Author.

Sánchez Hervás, E. (2003). Juego patológico: un trastorno emergente. Trastornos Adictivos, 5(2), 75 – 78.

Sánchez-Ramos, R., & Valdez-Montero, C. (2019). La problemática social del juego patológico: un nuevo campo de exploración para el trabajo social. Margen, 94.

World Health Organization. (2016). International statistical classification of diseases and related health problems (10th ed.). https://icd.who.int/browse10/2016/en

Aina Fiol Veny

Psicòloga Col. Nº B-02615