Expressions com “té una personalitat forta” o “té molta personalitat” són molt comunes en el dia a dia. Quan escoltem el terme “personalitat”, quasi tots sabem què entendre: solem pensar en com actua algú en el seu entorn, si és una persona simpàtica, sensible, tímida… En concret, “tenir molta personalitat” significa socialment ser una persona molt assertiva, fins i tot agressiva en ocasions, encara que això no tingui cap base científica. Ara bé, en realitat, si ens demanessin que definíssim amb precisió que és la personalitat, moltes persones no sabrien què respondre exactament, donat que és un terme complex i extens.
En realitat, es necessari començar aclarint que en l’actualitat encara no existeix consens en relació a quines característiques o dimensiones concretes dels individus determinen la seva personalitat, encara que sí que s’han desenvolupat diverses teories per tractar de donar una explicació a la polèmica. Entre aquestes, destaquen:
–El model dels setze factors (R.B. Cattell, 1995): l’autor va realitzar una extensiva labor de recopilació de dades, agrupant-les en tres tipus: dades L (observant directament als individus, fixant-se en el seu comportament en determinades situacions), dades Q (autoinformes realitzats pels participants de l’estudi, que expressaven com es percebien a ells mateixos) i dades T (test o proves objectives i estandarditzades). Amb ells, va proposar l’existència de setze característiques de la personalitat, cadascuna d’elles en realitat de forma doble (l’estat més fort i el més feble de la característica). Entre aquests, destaquen els adjectius “introvertit-extrovertit”, “submís-dominant”, “pragmàtic-imaginatiu”, “confiat-suspicaç” i “relaxat-tens”. Cada parella comptaria com una característica de les quals va trobar l’autor, pel qual hi hauria setze parelles.
–El model de tres factors (H. J. Eysenck, 1967): l’autor planteja tres dimensiones principals en la personalitat dels individus. Aquestes serien el psicoticisme (oposat a “control d’impulsos”, es refereix a trets com l’agressivitat o la impulsivitat), l’extraversió (inclou el grau de sociabilitat, la dominància…) i el neuroticisme (oposat a “estabilitat”, inclou, entre altres, el nivell d’ansietat i l’autoestima de l’individu).
-El model de dos factors de J. Gray (1970): modificant una mica el model suggerit per Eysenck, Gray va proposar l’existència de dos factors principals en la personalitat humana, l’ansietat i la impulsivitat. L’ansietat consistiria en un alt grau d’introversió i de neuroticisme, mentre que la impulsivitat s’originaria de la combinació entre extraversió i neuroticisme.
–El model dels cinc grans de Costa i McRae (1992): defensa l’existència de cinc dimensions de la personalitat. Aquestes serien l’extraversió, l’estabilitat emocional (neuroticisme), la sensibilitat a les relaciones personals, la voluntat/minuciositat i l’obertura a l’experiència. És interessant esmentar que encara hi ha debat respecte a si aquestes característiques son heretades o apreses, encara que es tendeix a pensar que totes tenen un fort component heretat, i no tant social (adquirit). Aquest es un dels models més acceptats en psicologia.
No obstant això, amb el temps han anat sorgint altres tipus de models, els interaccionistes, que defensen que estudiar la personalitat des del punt de vista del tret únicament, amb adjectius rígids, no té massa sentit. Aquests nous models defensen que la personalitat es una cosa relativament canviant (encara que tingui uns components estables) que cal analitzar tenint en compte la situació en la qual es dona. Així, per exemple, una persona pot ser molt extrovertida amb la seva família, però introvertida en el treball, i els models previs no serien capaços de tenir en compte aquesta diferència.
La conciliació de tots dos punts de vista (l’interaccionisme i la recerca d’adjectius per a definir la personalitat) ha donat lloc en l’actualitat a una visió molt més completa del concepte de personalitat. Es pensa que l’individu neix amb certs trets que no pot canviar com a tal, però que aprèn a adaptar-los a la situació en la mesura que sigui possible (amb uns límits biològics). Per exemple, hi ha persones amb un alt índex d’ansietat, que aprenen a controlar-la amb tècniques psicològiques. Això significa que la personalitat és una cosa relativament canviant o modificable i que depèn de molt més coses que d’uns certs patrons genètics com, per exemple, com ens sentim en un moment determinat.
En conclusió, no existeix una definició única de personalitat, i segons avança la recerca científica, el terme s’ha anat convertint en un concepte més ampli i abstracte. El que sí que se sap es que tenim cert control sobre com som i com actuem davant la vida, així com que no hem de pensar que només per haver nascut amb certs trets, estem necessàriament condicionats per ells.
Refèrencies:
Cattell, R. B., & P. Cattell, H. E. (1995). Personality structure and the new fifth edition of the 16PF. Educational and Psychological Measurement, 55(6), 926-937.
Costa Jr, P. T., & McCrae, R. R. (1992). Four ways five factors are basic. Personality and individual differences, 13(6), 653-665.
Gray, J. A. (1970). The psychophysiological basis of introversion-extraversion. Behaviour research and therapy, 8(3), 249-266.
Eysenck, H. J. (1967). The biological basis of personality (Vol. 689). Transaction publishers.
Xavi Ponseti
Col. Nº B-03138
