El trastorn per afartament

Trastorn per afartament

Què és el trastorn per afartament?

Es defineix com a trastorn per afartament al desordre caracteritzat per episodis d’ingesta compulsiva i recurrent. Entenem ingesta compulsiva com la conducta d’ingerir grans quantitats de menjar amb rapidesa i dins un breu espai de temps, en absència de sensació de fam. A més, la persona que ho pateix, percep que no pot controlar-ho; se sent incapaç d’aturar de fer-ho i sol experimentar malestar, intensos sentiments de culpabilitat i vergonya a posteriori.

En aquest cas, l’acte de menjar no respon per tant, a una sensació fisiològica de fam sinó que és utilitzat com a estratègia per fer front a l’ansietat o al malestar.

Generalment, se sol tenir preferència per menjar molt calòric i poc saludable com aliments processats (brioixeria industrial, fregits…). No obstant això, en alguns casos, poden donar-se els episodis d’afartaments compulsius amb aliments saludables. Per aquest motiu, més que posar el focus en el tipus d’aliments que s’ingereixen, ens hem de centrar en la relació que la persona manté amb el menjar per tal de d’analitzar si l’utilitza com a estratègia per a reduir el seu malestar més que per satisfer la seva fam fisiològica.

D’altra banda, tenint en compte la sensació de pèrdua de control, únicament senyals com mal de panxa, episodis d’indigestió o nàusees a conseqüència de la gran quantitat de menjar ingerit, poden frenar aquesta conducta.

Atès que les persones que pateixen aquest trastorn solen ocultar-se per realitzar aquestes conductes per vergonya, a vegades resulta difícil detectar-ho ja que pot afectar a persones aparentment sanes.

En aquest escenari, resulta essencial aclarir que el trastorn per afartament no va directament associat a persones amb sobrepès o obesitat encara que a causa del trastorn, podrien desenvolupar-se aquestes malalties metabòliques.

El trastorn per afartament va ser reconegut com a tal a l’any 2014, amb la darrera actualització del Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals (DSM5). En efecte, aquest diagnòstic ha estat ignorat i invisibilitzat durant molts anys.

Símptomes i causes

El principal símptoma del trastorn per afartament és, com ja s’ha comentat, la ingesta compulsiva de gran quantitat de menjar dins un breu espai de temps. Es tracta d’una ingesta superior a l’habitual que ingeriria una altra persona en les mateixes circumstàncies i amb els mateixos requeriments nutricionals.

A això cal afegir la sensació de manca de control sobre el que s’està ingerint; ja sigui incapacitat per aturar la conducta de menjar o gran dificultat per a controlar el que s’ingereix i/o la quantitat que s’ingereix, a més de culpabilitat i/o vergonya respecte als afartaments.

Segons el DSM-5, els episodis d’afartaments estan relacionats amb 3 fets (o més) dels quals es reflecteixen a continuació:

1. Menjar més ràpidament del que és habitual

2. Menjar fins sentir-se desagradablement “ple/plena”

3. Menjar gran quantitat d’aliments en absència de fam

4. Menjar tot/a sol/a per vergonya per la quantitat de menjar que s’ingereix

5. Sentir-se després malament amb un mateix, deprimit/da, culpable o avergonyit/da

Tots hem menjat per sobre de les nostres necessitats a vegades (especialment en dates assenyalades de celebració, com ara les festes de Nadal). Per això, pot resultar complex distingir la sobreingesta puntual del trastorn. De fet, per fer el diagnòstic de trastorn per afartament, aquests episodis de sobreingesta compulsiva es produeixen, de mitjana, almenys una vegada per setmana durant tres mesos.

En termes generals alguns signes d’alarma que, en conjunt, han de tenir-se en compte serien els següents:

  • Menjar quan no es té gana, fins al punt de sentir-se incòmodament ple/na
  • Menjar molt ràpid, sense control i fer-ho tot/a sol/a o en secret
  • Sentir-se amb baix estat d’ànim, culpable, avergonyit/da o disgustat/da després de menjar més de l’habitual
  • Evitar situacions socials, especialment aquelles que impliquin menjar
  • Experimentar por a la desaprovació dels altres
  • Mostrar preocupació per guanyar pes després de l’afartament o experimentar fluctuacions de pes
  • Fer dietes amb freqüència i fracassar en això
  • Sentir-se desesperat/da per trencar el cercle de l’afartament (vegeu imatge subjacent)
  • Tenir baixa autoestima en referència a l’aspecte físic
  • Tenir ansietat i/o depressió

Fins avui no s’ha identificat una causa determinant del trastorn per afartament ja que així com passa amb altres trastorns de la conducta alimentària, es considera una patologia d’origen multifactorial.

D’una banda, sembla existir una predisposició genètica encara que no s’hagin identificat els gens subjacents associats. De fet, s’han observat patrons familiars que semblen respondre a alteracions neurobiològiques. No obstant això, no podem infravalorar el pes de l’aprenentatge perquè solem reproduir la relació amb el menjar que manté la nostra família.

A nivell social, s’ha de tenir en compte la significativa pressió que s’exerceix, especialment dins les xarxes socials sobre la imatge física “perfecta”, l’excessiva preocupació pel consum d’aliments saludables i el concepte de dieta. Per tal de comprendre-ho millor i aprofundir en aquest tema, pot ser de gran utilitat llegir altres apartats del nostre blog sobre gordofòbia i la cultura de la dieta.

A nivell psicològic, la manca d’habilitats de gestió emocional i per tant, d’estratègies d’afrontament en situacions d’estrès o davant de sensacions negatives (fracàs, ira, avorriment…) juntament amb la presència de baixa autoestima, ansietat o depressió, tal com es feia al·lusió a l’apartat centrat en els signes d’alarma, contribueixen significativament al desenvolupament del trastorn per afartament.

Factors de risc

A grans trets, les causes del trastorn per afartament i els factors de risc estan íntimament relacionats. Podem identificar els següents:

  • Edat: el trastorn per afartament pot manifestar-se a qualsevol edat. No obstant això, l’adolescència és una etapa especialment sensible, en la qual poden observar-se els primers signes d’aquest trastorn, especialment a la fi d’aquesta.
  • Antecedents familiars: la presència de trastorns de la conducta alimentària dins la família condiciona la relació que desenvolupam amb el menjar
  • Antecedents personals:
    • Altres trastorns: tenir altres trastorns de la conducta alimentària, ansietat, depressió…
    • Baixa autoestima
    • Haver sofert algun tipus d’abús a la infància
    • Recursos escassos d’afrontament davant emocions negatives
    • Excessiva preocupació per la imatge corporal i exposició repetida en el passat a comentaris negatius sobre el seu físic / pes
    • Baixa tolerància al fracàs
    • Trets de personalitat: ser excessivament perfeccionista
  • La cultura de la dieta: fer dieta implica restricció alimentària. Aquesta restricció alimentària constant i la distinció d’aliments permesos i prohibits sembla augmentar el risc de desenvolupar trastorn per afartament
  • La pressió dels mitjans de comunicació: estar exposat/da a aquesta pressió centrada en la imatge corporal, el pes i la dieta incrementa el risc de manera significativa

El trastorn per afartament i l’anorèxia

El trastorn per afartament té una relació molt estreta amb altres trastorns de la conducta alimentària. Per exemple, el trastorn per afartament pot confondre’s amb la bulímia nerviosa ja que en tots dos casos s’observen ingestes compulsives de menjar en breus espais temporals, sensació de pèrdua de control i sentiments de culpabilitat. No obstant això, dins el cas del trastorn per afartament, no existeixen conductes de purga; és a dir, no es recorre a laxants, no s’indueix el vòmit ni es duu a terme cap conducta per tal de compensar la ingesta de menjar (per exemple, exercici físic intens després de la ingesta…).

En el cas de l’anorèxia, la restricció alimentària associada a la preocupació pel pes corporal és el punt de referència a diferència del trastorn per afartament. Les persones que pateixen d’anorèxia nerviosa restringeixen dràsticament la seva ingesta d’aliments amb l’objectiu de reduir el seu pes corporal i manifesten por intensa a guanyar pes, tot i que el seu pes està per sota del considerat saludable, podent comprometre greument el seu estat nutricional i la seva salut.

Per tant, existeix una distorsió de la seva pròpia imatge o del seu propi pes. A més, les persones amb anorèxia nerviosa de tipus purgatiu, duen a terme conductes compensatòries utilitzant laxants i diürètics, o provocant-se el vòmit malgrat haver ingerit mínimes quantitats de menjar. No obstant això, també poden tenir episodis d’afartaments prèviament a dur a terme  conductes purgatives.

En qualsevol cas, el límit entre els trastorns de la conducta alimentària és difús i resulta necessari realitzar el diagnòstic adequat per tal d’emprendre la intervenció més efectiva.

Com superar-ho?

El trastorn per afartament requereix, sens dubte, d’un abordatge multidisciplinari tenint en compte els símptomes i els factors de risc comentats prèviament. Les estratègies d’intervenció sota les premisses de la psicologia general sanitària, han d’anar encaminades no tan sols a reduir els episodis d’afartaments sinó a detectar quins factors desencadenen aquests episodis (pensaments o emocions negatives), millorar la percepció de la imatge corporal i establir una relació conscient amb l’alimentació a partir del desenvolupament d’hàbits alimentaris saludables.

A nivell psicològic, la teràpia cognitiu conductual, tant individualment com en sessions grupals, ajudarà a la persona que pateix el trastorn a identificar els pensaments negatius i les emocions que li condueixen a l’episodi d’afartament, a més de proporcionar-li eines per a fer front a l’estrès i a les emocions negatives, així com a millorar la seva autoestima i la percepció de la seva imatge corporal.

La teràpia basada en mindfulness pot exercir un efecte complementari ja que promou la regulació de les emocions i contribueix a desenvolupar la consciència del binomi fam-sacietat. A més, s’ha desenvolupat recentment el concepte “Mindful Eating” (alimentació conscient), que posa el focus atencional a l’experiència de menjar sense judicis i a les sensacions corporals, els pensaments i les emocions que tenen lloc al moment present, implementant així una relació més conscient amb l’alimentació.

D’altra banda, es requereix una intervenció nutricional per part del professional adequat per tal d’ajudar la persona que pateix el trastorn a desenvolupar uns hàbits alimentaris saludables i a bandejar el concepte de dieta. En efecte, l’educació nutricional permet modificar les rutines i hàbits relacionats amb el menjar, aprofundint en els nutrients que el cos necessita i afavorint així, l’adquisició d’hàbits alimentaris saludables.

Si després de llegir aquest article, et sents reflectit/da o et trobes amb emocions que t’està resultant difícil gestionar, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

Referències bibliogràfiques

Giel, K. E., Bulik, C. M., Fernandez-Aranda, F., Hay, P., Keski-Rahkonen, A., Schag, K., Schmidt, U., & Zipfel, S. (2022). Binge eating disorder. Nature reviews. Disease primers, 8(1), 16. https://doi.org/10.1038/s41572-022-00344-y

Loria Kohen, V., Campos del Portillo, R., Valero Pérez, M., Mories Álvarez, M.T., Castro Alija, M.J., Matía-Martín, M.P., & Gómez Candela, C.. (2021). Protocolo de educación nutricional en el tratamiento de los trastornos de la conducta alimentaria en el ámbito clínico y asistencial. Nutrición Hospitalaria, 38(4), 857-870.https://dx.doi.org/10.20960/nh.03617

Omiwole, M., Richardson, C., Huniewicz, P., Dettmer, E., & Paslakis, G. (2019). Review of Mindfulness-Related Interventions to Modify Eating Behaviors in Adolescents. Nutrients, 11(12), 2917. https://doi.org/10.3390/nu11122917

Laura N. Roza Amengual

Psicóloga Col. No B-02389