La infertilitat és la impossibilitat d’aconseguir un embaràs després de 12 mesos o més de relacions sexuals habituals sense protecció. Això inclou tant la incapacitat d’aconseguir un embaràs com la impossibilitat de mantenir-lo, és a dir, els avortaments.
Es tracta d’una de les malalties cròniques més silencioses i emocionalment doloroses que existeixen, ja que no imposa limitacions físiques, no presenta símptomes evidents ni dolor corporal, no afecta la funcionalitat diària, no posa en risc la vida i, a més, les parelles poden triar lliurement si cerquen tractament o no.
Les parelles que sol·liciten un estudi de fertilitat ho fan quan ja duen diversos mesos pujats en una muntanya russa d’emocions. Cada mes, la menstruació arriba acompanyada de sentiments de tristesa i desesperança, generant un impacte emocional considerable. A aquest malestar s’hi afegeix l’estrès que comporten els tractaments de reproducció assistida, tant per les seves exigències mèdiques com per la càrrega emocional que impliquen.
Les tècniques de reproducció assistida més utilitzades són la inseminació artificial i la fecundació in vitro. La inseminació artificial consisteix a introduir el semen dins l’úter mitjançant cànules especials, sota control ecogràfic. Per la seva banda, la fecundació in vitro implica l’extracció d’òvuls i espermatozoides per fecundar-los en laboratori, obtenint així un embrió que després es transfereix a l’úter. A més, existeixen altres tècniques que requereixen la intervenció de tercers, com la donació d’esperma, òvuls o embrions, així com la gestació subrogada.
L’accés a les Unitats de Reproducció del Sistema Públic de Salut varia segons la ciutat i el tractament. A Sevilla, les parelles poden esperar entre 1 i 3 mesos per ser ateses, mentre que a Madrid els temps d’espera poden estendre’s d’1 a 2 anys. Per la seva banda, a les Balears la llista d’espera per als tractaments de fecundació in vitro s’estima entre 12 i 14 mesos, mentre que la inseminació artificial no té una llista d’espera significativa. A més, una vegada iniciat el procés, l’estudi de fertilitat i l’inici del tractament poden demorar-se diversos mesos més. Com a resultat, algunes parelles poden arribar a passar fins a sis anys centrades en la recerca d’un fill o una filla.
L’impacte psicològic del procés “fallit” i les conseqüències emocionals en la parella
Quan una parella passa molt de temps intentant tenir un nadó, el desig de concebre es pot convertir en una obsessió. Això pot generar sentiments de buit, culpa i impotència, a més d’afectar la relació de parella. A vegades, sorgeixen retrets mutus o el vincle es transforma, deixant en segon pla el desig d’estar junts i posant tota l’energia en aconseguir un embaràs.
A això s’hi afegeix la pressió social. Les preguntes constants de l’entorn, els embarassos d’amics o familiars i les visites a nounats poden augmentar el malestar. També hi ha la pressió del temps, ja que moltes dones cerquen ser mares després dels 30-35 anys, però a partir dels 37 la reserva ovàrica disminueix i la qualitat dels òvuls baixa, cosa que pot dificultar el procés. A més, els tractaments de reproducció assistida requereixen temps, fet que afegeix encara més estrès.
Quan la parella decideix iniciar un tractament de reproducció assistida, sol aparèixer l’esperança i la creença que aquesta vegada sí que ho aconseguiran. No obstant això, la taxa d’èxit ronda el 30%, fet que a vegades no coincideix amb les altes expectatives de la parella. Durant el tractament, apareixen l’esperança, la il·lusió i l’optimisme, però també la impaciència, els pensaments obsessius, l’addicció al tractament, la incertesa i la por. És comú que en aquest període hi hagi una major atenció als possibles signes d’embaràs, com inflor, punxades abdominals o canvis en el flux vaginal.
Si no s’aconsegueix l’embaràs, es viu com una pèrdua i es pot passar per un dol. Apareixen la tristesa, la ràbia, la desil·lusió i la desesperança. Moltes parelles intenten el tractament diverses vegades; amb el temps, això redueix l’ansietat perquè ja coneixen el procés, però alhora pot augmentar la sensació de fracàs, inseguretat, desesperació i desesperança. Per altra banda, si s’aconsegueix l’embaràs, la felicitat sol anar acompanyada de la por a l’avortament i la preocupació perquè tot surti bé.
Avui dia, estam exposats a nombrosos estímuls d’una societat aparentment fèrtil, on la idea que tenir fills és fàcil s’ha vist reforçada per les grans campanyes d’anticoncepció. No obstant això, la realitat és diferent: 15 de cada 100 parelles no aconsegueixen concebre de manera natural. A això s’hi afegeix que convivim amb una cultura de la immediatesa i una baixa tolerància a la frustració. La infertilitat es viu sovint com una crisi vital i està estretament lligada a l’ansietat i la depressió, amb simptomatologia clínica en el 25%-65% dels pacients sotmesos a tractaments de reproducció assistida.
L’acompanyament psicològic en aquests casos no només millora la qualitat assistencial en els tractaments, sinó que també ajuda a reduir l’ansietat i l’estrès, facilitant un afrontament més saludable del procés.
La importància del suport psicològic durant el tractament i com afrontar-lo
El suport psicològic és clau en tot aquest procés i ha d’adaptar-se a les necessitats de la parella i a les característiques del seu tractament de reproducció assistida. Durant la fase de diagnòstic de la infertilitat, la intervenció psicològica se centra en la psicoeducació, proporcionant informació sobre la infertilitat i les reaccions emocionals que poden sorgir. A més, es treballa en la prevenció de desajustos emocionals mitjançant tècniques de relaxació i estratègies per afrontar l’estrès. També es fomenta el suport social, optimitzant els recursos familiars i socials.
A la fase de tractament de la infertilitat, la teràpia psicològica té com a objectiu afavorir l’expressió emocional, anticipar i gestionar possibles contratemps o fracassos i reduir l’ansietat. Així mateix, es treballa en el desenvolupament d’habilitats socials i comunicatives per gestionar la pressió externa, s’ofereix suport en la presa de decisions mèdiques i es tracten possibles dificultats en la vida sexual de la parella.
En el cas que el tractament no tengui èxit, el suport psicològic ajuda a clarificar valors i redefinir el lloc del “possible fill/a” dins un projecte de vida més ampli. També acompanya la parella en el procés de dol per la pèrdua del fill/a desitjat i en la construcció de nous plans de futur, tant individuals com en parella. En cas que el tractament culmini amb èxit, l’ajuda psicològica es focalitza a reduir pors i preocupacions sobre la maternitat i paternitat, així com a reforçar la confiança en la criança.
En el nostre centre, acompanyam persones i parelles que cerquen un fill/a de forma natural, que estan en tractament de reproducció assistida o que han decidit tancar aquesta etapa per centrar-se en si mateixos i en la seva relació. Si vols parlar sobre el teu cas, no dubtis a contactar-nos.
Ester Oliver
Psicòloga General Sanitària
Núm. Col. B-03379
