Taula de contiguts
La transsexualitat és un tema que, en els darrers anys, ha adquirit una major visibilitat social. Tanmateix, aquesta visibilitat no sempre ha anat acompanyada d’una informació clara i rigorosa. És freqüent trobar conceptes que s’utilitzen com si fossin sinònims, missatges contradictoris als mitjans de comunicació o debats que generen més confusió que coneixement.
A la consulta també ho observem. Algunes persones hi acudeixen perquè tenen dubtes sobre la seva pròpia vivència; d’altres busquen suport per afrontar un procés de transició; i, en ocasions, són els familiars qui necessiten comprendre millor el que està vivint un fill, una filla o la seva parella. Tot i que cada història és diferent, totes tenen una cosa en comú: la necessitat de trobar un espai on parlar amb tranquil·litat, resoldre dubtes i sentir-se escoltades sense ser jutjades.
Des de la psicologia i la sexologia, la nostra feina no consisteix a dir a ningú qui és o quines decisions ha de prendre. El nostre paper és acompanyar, oferir informació basada en el coneixement científic i ajudar que cada persona pugui comprendre millor la seva experiència i afrontar les dificultats que puguin sorgir durant aquest procés.

En aquest article volem explicar què entenem avui per transsexualitat, quina és la diferència entre aquest concepte i altres termes relacionats, què sabem sobre la salut mental de les persones trans i en quines situacions pot resultar útil l’acompanyament psicològic.
Què significa transsexualitat i com ha evolucionat el terme?
La manera d’entendre la transsexualitat ha canviat de manera important durant les darreres dècades. No perquè les persones trans siguin una realitat nova —han existit en diferents cultures i moments històrics—, sinó perquè la ciència ha anat comprenent millor la diversitat relacionada amb el sexe i el gènere.
Durant bona part del segle XX, el terme transsexualitat s’utilitzava per descriure aquelles persones la identitat de gènere de les quals no coincidia amb el sexe assignat en néixer i que, generalment, desitjaven dur a terme algun tipus de transició mèdica, com ara un tractament hormonal o una cirurgia d’afirmació de gènere.
Amb el temps, tant la recerca com la pràctica clínica han demostrat que aquesta definició era massa limitada. No totes les persones trans desitgen modificar el seu cos mitjançant tractaments mèdics, ni totes viuen el seu procés de la mateixa manera. Per aquest motiu, actualment és habitual utilitzar expressions com persones trans o persones transgènere, termes que reflecteixen una realitat molt més diversa i menys centrada en els aspectes mèdics.
Un dels canvis més rellevants es va produir l’any 2022, quan va entrar plenament en vigor la Classificació Internacional de Malalties (CIM-11) de l’Organització Mundial de la Salut. En aquesta classificació, la transsexualitat va deixar de figurar com un trastorn mental. En el seu lloc, l’OMS va incorporar el diagnòstic d’incongruència de gènere, situant-lo dins del capítol dedicat a la salut sexual.
Aquest canvi no va ser únicament terminològic. Reflecteix un consens científic cada vegada més ampli: la identitat trans, per si mateixa, no constitueix una malaltia ni un trastorn psicològic.
Això no significa que una persona trans no pugui experimentar patiment. Com veurem més endavant, algunes persones presenten un intens malestar relacionat amb el seu cos o amb la manera com són percebudes socialment, mentre que d’altres desenvolupen ansietat o símptomes depressius com a conseqüència del rebuig, la discriminació o la manca de suport. La diferència és important: el focus deixa de situar-se en la identitat de la persona per centrar-se en les circumstàncies que poden afectar el seu benestar.
Segons la nostra experiència clínica, aquest canvi també ha comportat una transformació en la manera d’acompanyar les persones. Fa anys era habitual que moltes acudissin a consulta amb la por de ser considerades «malaltes» o d’haver de demostrar qui eren davant de diferents professionals. Avui l’objectiu és diferent: crear un espai on puguin explorar els seus dubtes, comprendre el que estan vivint i prendre decisions informades, respectant sempre els seus temps i la seva autonomia.
Sexe, identitat de gènere, expressió de gènere i orientació sexual: conceptes diferents
Un dels dubtes que trobem amb més freqüència és la tendència a utilitzar aquests conceptes com si signifiquessin el mateix. En realitat, fan referència a aspectes diferents de la persona i convé diferenciar-los per evitar confusions.
De manera molt resumida, el sexe fa referència a les característiques biològiques amb què neix una persona; la identitat de gènere és la vivència interna de qui és cadascú; l’expressió de gènere té a veure amb la manera com una persona expressa socialment el seu gènere, i l’orientació sexual descriu cap a qui sent atracció afectiva o sexual.
Comprendre aquesta diferència ajuda a desmuntar molts mites. Per exemple, l’orientació sexual no determina la identitat de gènere, i la manera de vestir o d’expressar-se tampoc no permet saber com s’identifica una persona.
Tot i això, considerem que aquest tema mereix una explicació més àmplia de la que podem oferir en aquest article. Per aquest motiu, hem dedicat un contingut específic a explicar com es relacionen aquests conceptes, què entenem per diversitat de gènere i què engloba el ventall trans.
En aquest article preferim centrar-nos en un altre aspecte que, des de la nostra feina com a psicòlegs i sexòlegs, acostuma a generar molts interrogants: com viuen les persones trans el seu procés i què sabem, des de l’evidència científica, sobre el seu benestar psicològic.
Dones trans, homes trans i diversitat corporal
Quan parlem de transsexualitat és fàcil caure, sense adonar-nos-en, en una visió massa simplificada. Sovint s’imagina un únic recorregut: una persona descobreix la seva identitat, inicia un tractament hormonal, se sotmet a diverses intervencions mèdiques i completa una transició. Tanmateix, la realitat que observem és molt més diversa.
Hi ha dones trans i homes trans que desitgen fer una transició mèdica completa; altres persones només duen a terme una transició social, canviant el seu nom, els seus pronoms o la manera com volen ser tractades; i també n’hi ha que decideixen no iniciar cap tractament mèdic perquè no el necessiten o perquè no forma part del seu projecte vital.
Des de la psicologia, és important comprendre que cap d’aquestes opcions és més vàlida que una altra. La identitat d’una persona no depèn de l’aspecte del seu cos, de si rep tractament hormonal o de si decideix sotmetre’s a una cirurgia. Cada procés respon a unes necessitats personals, unes circumstàncies vitals i uns temps diferents.
A la consulta, una de les idees que amb més freqüència intentem desmuntar és que existeix una manera «correcta» de viure la transsexualitat. Algunes persones arriben preocupades perquè senten que «no són prou trans» pel fet de no desitjar determinades intervencions mèdiques. D’altres creuen que haurien d’haver identificat la seva identitat molt abans i viuen amb culpa haver necessitat anys per comprendre què els passava.
L’evidència científica i l’experiència clínica coincideixen a assenyalar que no existeix un únic itinerari. Hi ha persones que tenen molt clara la seva identitat des de la infància, mentre que d’altres comencen a qüestionar-se-la durant l’adolescència o fins i tot a l’edat adulta. De la mateixa manera, algunes senten un desig intens de modificar determinats aspectes del seu cos i d’altres troben benestar sense necessitat de fer-ho.
Per aquest motiu, en la nostra feina evitem establir expectatives sobre com «hauria» de desenvolupar-se un procés de transició. Més que dirigir-lo, el nostre objectiu és acompanyar cada persona perquè pugui prendre decisions informades, respectant el seu ritme i les seves necessitats.
Transsexualitat i disfòria de gènere: no són exactament el mateix
Un dels conceptes que genera més confusió és el de disfòria de gènere. De vegades s’utilitza com si fos sinònim de transsexualitat, quan en realitat fan referència a aspectes diferents.
La transsexualitat descriu una vivència relacionada amb la identitat de gènere. La disfòria de gènere, en canvi, és un concepte clínic que fa referència al malestar intens que experimenten algunes persones a causa de la incongruència entre la seva identitat de gènere i el sexe que els va ser assignat en néixer.
La diferència pot semblar subtil, però té implicacions importants.
No totes les persones trans presenten disfòria de gènere. Algunes descriuen un profund malestar relacionat amb determinades característiques corporals o amb la manera com són percebudes socialment. D’altres, en canvi, parlen més aviat d’una sensació d’incomoditat o de manca d’identificació amb el rol que s’esperava d’elles, sense que això arribi a produir un patiment clínicament significatiu.
També pot passar el contrari: el malestar pot disminuir considerablement quan la persona troba un entorn que l’accepta, inicia els canvis que considera necessaris o, simplement, disposa d’un espai on expressar el que sent sense por de ser jutjada.
A la consulta solem explicar que tenir dubtes no significa necessàriament patir disfòria de gènere, de la mateixa manera que experimentar malestar no implica automàticament que una persona hagi d’iniciar una transició mèdica. Cada situació requereix una valoració individual que tingui en compte la història de vida, el context familiar i social, les expectatives de la persona i l’impacte que aquesta vivència té en el seu dia a dia.
Des d’un enfocament psicològic, treballem per comprendre què està generant aquest patiment. De vegades està relacionat amb el propi cos; en altres ocasions, el pes recau en la por al rebuig, la pressió social o la dificultat per expressar la pròpia identitat. Diferenciar aquests factors és fonamental per oferir un acompanyament realment útil.
La recerca també mostra que l’alleujament del malestar no depèn únicament de les intervencions mèdiques. El suport familiar, les relacions significatives, l’acceptació social i l’accés a professionals formats tenen un paper decisiu en l’evolució del benestar psicològic de moltes persones trans.
Per això, més que preguntar-nos si una persona «és prou trans», des de la psicologia clínica ens sembla molt més útil preguntar-nos: què necessita aquesta persona per viure amb més benestar i menys patiment? Aquesta pregunta acostuma a obrir la porta a un acompanyament molt més respectuós i adaptat a la realitat de cada persona.
Salut mental i efectes de la discriminació o la transfòbia
Una de les preguntes que més sovint es repeteix quan es parla de transsexualitat és si les persones trans presenten una incidència més elevada de problemes de salut mental. La resposta, com passa amb molts temes en psicologia, requereix alguns matisos.
La recerca científica mostra que, efectivament, les persones trans presenten taxes més elevades d’ansietat, depressió, autolesions i ideació suïcida que la població general. Tanmateix, l’evidència actual coincideix a assenyalar que aquests problemes no s’expliquen per la identitat trans en si mateixa, sinó per les experiències de discriminació, rebuig i violència que moltes persones viuen al llarg de la seva vida.
Aquest fenomen s’entén molt bé a través del Model de l’Estrès de les Minories, àmpliament recolzat per la recerca en psicologia. Aquest model planteja que pertànyer a un grup social estigmatitzat comporta estar exposat, de manera reiterada, a situacions d’estrès addicionals: por al rebuig, necessitat d’amagar aspectes de la pròpia identitat, comentaris despectius, discriminació laboral, dificultats per accedir a determinats recursos o experiències de violència.
Quan aquestes situacions es prolonguen en el temps, és comprensible que augmenti el risc de desenvolupar ansietat, depressió o un elevat nivell d’estrès psicològic. No perquè existeixi una malaltia associada a la identitat de gènere, sinó perquè viure en un entorn poc segur té conseqüències sobre la salut mental.
A la consulta ho veiem amb relativa freqüència. Moltes persones no hi arriben perquè tinguin dubtes sobre qui són, sinó perquè estan esgotades d’haver de donar explicacions constantment, d’anticipar possibles reaccions negatives o de sentir que han d’estar sempre en alerta en determinats contextos familiars, laborals o socials.
També trobem situacions molt diferents. Hi ha persones que compten amb un entorn familiar que les dona suport des del primer moment i viuen el seu procés amb més tranquil·litat. D’altres han d’afrontar un rebuig important o un llarg període d’incomprensió. La diferència entre unes experiències i les altres acostuma a tenir un impacte considerable sobre el benestar emocional.
Per això, quan parlem de salut mental, és essencial mirar més enllà de la persona i tenir en compte el context en què viu. L’evidència demostra que disposar de suport familiar, de relacions socials segures i de professionals formats constitueix un dels principals factors de protecció davant del malestar psicològic.
Acompanyament psicològic afirmatiu
De vegades existeix la idea errònia que anar al psicòleg implica que algú ens dirà qui som o quines decisions hem de prendre. La nostra experiència és justament la contrària.
L’acompanyament psicològic afirmatiu parteix d’una premissa senzilla: la diversitat de gènere forma part de la diversitat humana i no necessita ser corregida. L’objectiu de la intervenció no és confirmar ni qüestionar una identitat, sinó ajudar la persona a comprendre el que està vivint, reduir el patiment quan existeix i facilitar que pugui prendre decisions coherents amb les seves necessitats i els seus valors.
A la pràctica, això significa crear un espai on sigui possible parlar sense por de ser jutjat o jutjada. Algunes persones arriben amb moltes preguntes i poques respostes; d’altres necessiten gestionar l’ansietat, enfortir l’autoestima, afrontar conflictes familiars o aprendre estratègies per desenvolupar-se en entorns poc segurs. Cada procés és diferent i, precisament per això, l’acompanyament també ho ha de ser.
Al nostre equip entenem que la intervenció psicològica no consisteix a seguir un protocol rígid, sinó a adaptar-se a la realitat de cada persona. De vegades, el treball terapèutic gira al voltant de la identitat de gènere; altres vegades, aquesta identitat gairebé no ocupa un lloc i el motiu principal de consulta és una dificultat de parella, un dol, un problema d’autoestima o un episodi d’ansietat, tal com podria passar amb qualsevol altra persona.
Aquest enfocament també implica treballar des del respecte pels temps individuals. No totes les persones necessiten les mateixes respostes ni les troben al mateix ritme. Poder explorar els dubtes amb calma, sense pressions externes i amb informació fiable, acostuma a ser un dels aspectes que més valoren les persones que acudeixen a consulta.
Si t’interessa conèixer amb més profunditat en què consisteix aquest model d’intervenció, et convidem a llegir el nostre article sobre Psicologia Afirmativa LGTBI, on expliquem els seus principis, els seus objectius i l’evidència científica que li dona suport.
Quan pot ser útil acudir a un professional?
No existeix un únic moment adequat per demanar ajuda. Algunes persones consulten quan comencen a qüestionar-se aspectes relacionats amb la seva identitat; d’altres ho fan quan ja tenen les coses força clares, però necessiten suport per afrontar els canvis que estan vivint.
La intervenció psicològica pot ser especialment útil quan:
- apareixen dubtes que generen un malestar persistent
- l’ansietat, la tristesa o l’estrès comencen a interferir en la vida quotidiana
- existeix por al rebuig familiar, social o laboral
- apareixen dificultats en la relació de parella o amb la família
- es necessita un espai per reflexionar abans de prendre decisions importants
- la discriminació o experiències prèvies de rebuig han afectat l’autoestima o el benestar emocional
No cal esperar a trobar-se malament per acudir a consulta. En moltes ocasions, disposar d’un espai on pensar, resoldre dubtes i sentir-se acompanyat o acompanyada pot prevenir un patiment més gran i afavorir una vivència més tranquil·la del procés personal.
Com a psicòlegs i sexòlegs, entenem la nostra feina com un acompanyament respectuós, basat en l’evidència científica i adaptat a les necessitats de cada persona. No partim de respostes preconcebudes, sinó de l’escolta i del convenciment que cada història mereix ser compresa dins del seu propi context.
Conclusió
La manera d’entendre la transsexualitat ha evolucionat de manera significativa durant les darreres dècades. Avui sabem que ser una persona trans no constitueix un trastorn mental i que la major part de les dificultats psicològiques descrites per la recerca estan relacionades amb l’impacte del rebuig, la discriminació i la manca de suport, més que no pas amb la identitat de gènere en si mateixa.
Comprendre aquesta diferència és fonamental per oferir una atenció psicològica de qualitat. Més enllà d’etiquetes o debats socials, darrere de cada consulta hi trobem persones que busquen comprendre’s millor, alleujar el seu patiment o sentir-se acompanyades en un moment important de les seves vides.
Des del nostre equip creiem que la psicologia i la sexologia poden tenir un paper valuós quan s’exerceixen des de l’escolta, el respecte i el coneixement científic. Acompanyar no significa dirigir; significa oferir un espai segur on cada persona pugui explorar les seves vivències, resoldre els seus dubtes i prendre decisions de manera lliure i informada.
Referències
- Organització Mundial de la Salut. (2019). Classificació Internacional de Malalties (CIM-11). OMS.
- American Psychiatric Association. (2022). Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5-TR).
- Gómez-Gil, E., Esteva de Antonio, I., Fernández Rodríguez, M., et al. (2020). Nous models d’atenció sanitària per a les persones transgènere en el Sistema Sanitari Espanyol: demandes, controvèrsies i reflexions. Revista Española de Salud Pública.
- Ministeri de Sanitat / Institut de Salut Carlos III. (2024). Transaludes. La salut en persones trans i/o no binàries a Espanya.
Sobre l’autora
Paola Obrador Pellicer
Psicòloga General Sanitària i sexòloga · Col·legiada núm. B-1815
Paola Obrador Pellicer és psicòloga general sanitària, sexòloga i directora de l’Institut Psicologia-Sexologia Mallorca. Està especialitzada en teràpia sexual, teràpia de parella, psicotrauma, EMDR i psicooncologia.


