Taula de contiguts
Et costa dir que no?, et sents culpable quan prioritizes les teves necessitats?, acabes cuidant emocionalment de tothom mentre tu quedes sempre en últim lloc?
Moltes persones viuen pendents del que els altres necessiten, senten o esperen d’elles. Estan disponibles, ajuden, sostenen, escolten i resolen problemes constantment. Des de fora, solen semblar persones fortes, responsables o fins i tot “les que poden amb tot”. Tanmateix, per dins, moltes vegades apareixen cansament emocional, frustració o la sensació d’haver-se perdut a si mateixes pel camí.
Aquest patró de comportament es relaciona en alguns casos amb el que es coneix popularment com a Síndrome de Wendy, un terme utilitzat per descriure la necessitat excessiva de cuidar, protegir i resoldre els problemes dels altres, deixant les pròpies necessitats en un segon pla.
No es tracta d’un diagnòstic psicològic oficial, sinó d’un concepte que pot ajudar-nos a entendre determinades dinàmiques de comportament que apareixen especialment en les relacions familiars i de parella.
A consulta és freqüent escoltar frases com:
- “No sé prioritzar-me”.
- “Sento que he d’estar per a tothom”.
- “Em costa posar límits”.
- “Si dic que no, em sento mala persona”.
- “Sembla que sempre ho he de poder amb tot”.
Amb el temps, viure exclusivament per als altres pot generar ansietat, irritabilitat, culpa, sensació de buit o relacions desequilibrades en què un acaba sostenint molt més del que rep.
Per què apareix la Síndrome de Wendy?
Des de la psicologia, sabem que moltes vegades aquest patró no apareix “perquè sí”. Algunes persones han après des de petites a fer-se càrrec emocionalment dels altres: intentant evitar conflictes; cuidant de familiars; sent “el/la responsable” de casa (fins i tot quan, per l’etapa vital en què es trobaven, encara no els corresponia); sentint que el seu valor depenia d’ajudar, complir o no generar problemes.
De vegades això passa en famílies on podia haver-hi molt estrès, malaltia, discussions o necessitats emocionals difícils de gestionar. Altres vegades, simplement s’aprèn que prioritzar-se a un mateix és egoista.
Per això, darrere d’aquest patró poden existir creences com “si jo no ho faig, ningú ho farà” o “perquè els altres estiguin bé, me n’he d’ocupar jo”.
Un dels principals obstacles per canviar aquesta dinàmica sol ser la culpa. Moltes persones senten que, si deixen d’estar tan disponibles, decebran les persones que estimen o seran percebudes com a egoistes.
Tanmateix, posar límits no implica deixar d’estimar algú, sinó aprendre a incloure’s també un mateix dins de la cura.
Quins efectes pot tenir en la salut psicològica?
Quan una persona està constantment pendent de les necessitats dels altres, pot acabar desconnectant de les seves pròpies:
- deixa d’escoltar què necessita
- minimitza el seu malestar
- sent culpa cada vegada que intenta cuidar-se
- té dificultats per demanar ajuda
- acaba sentint-se responsable del benestar dels altres
Amb el temps, aquesta dinàmica pot generar esgotament emocional, ansietat, irritabilitat, tristesa, baixa autoestima o sensació de buit.
També poden aparèixer relacions desequilibrades en què la persona s’acostuma a donar, resoldre i sostenir, però té dificultats per rebre.
És freqüent arribar a un punt en què apareix una sensació com: “Ningú em cuida com jo cuido els altres”.
La Síndrome de Wendy en la parella
Aquesta dinàmica també pot aparèixer dins de la parella.
Una persona pot assumir progressivament el paper de qui organitza, resol, cuida i sosté emocionalment la relació. Pot intentar anticipar-se constantment a les necessitats de la seva parella, evitar que s’enfadi o assumir responsabilitats que haurien de ser compartides.
El problema apareix quan cuidar l’altre significa oblidar-se d’un mateix.
Una relació saludable no implica fer-se responsable constantment de les emocions, decisions o benestar de la parella. Cada persona ha de poder assumir les seves pròpies responsabilitats i, alhora, rebre suport i cura de l’altre.
Quan això no passa, poden aparèixer cansament, frustració, ressentiment o la sensació que la relació depèn únicament d’un dels dos.
Quan cuidar comença a fer mal
Cuidar altres persones no és una cosa negativa; sol considerar-se una capacitat valuosa i necessària per al desenvolupament de vincles sans. El problema apareix quan el benestar propi queda constantment en segon pla.
Moltes persones arriben a teràpia sentint:
- esgotament emocional
- ràbia acumulada
- dificultat per posar límits
- relacions molt absorbents
- por al rebuig
- sensació que “ningú em cuida com jo cuido els altres”
També és freqüent notar que l’enuig apareix amb intensitat i aparentment sense gaire sentit. I moltes vegades, sota aquesta ràbia, hi ha tristesa, cansament o necessitat de sentir-se important per als altres.
Aprendre a prioritzar-te no et converteix en egoista
Una de les pors més grans sol ser aquesta: “Si deixo d’estar tan pendent dels altres, em convertiré en una mala persona?”
La realitat és que posar límits saludables no significa deixar d’estimar algú. Significa començar a incloure’t també a tu mateix dins de la cura.
Superar aquest tipus de dinàmica implica aprendre a poc a poc a reconèixer què necessites, què vols i quins límits vols establir, fins i tot quan fer-ho genera certa culpa o incomoditat.
A teràpia podem treballar precisament això:
- aprendre a identificar les teves necessitats;
- gestionar la culpa (com gestionar la culpa);
- entendre d’on ve aquesta necessitat constant de cuidar;
- millorar la regulació emocional;
- construir relacions més equilibrades;
- treballar l’autoestima i la por al rebuig.
Com superar la Síndrome de Wendy?
Canviar aquest patró no significa deixar de cuidar les persones que estimes ni convertir-te en algú menys empàtic. Es tracta d’aprendre a cuidar sense abandonar-te a tu mateix durant el procés.
Demanar ajuda professional pot ser especialment útil quan aquesta manera de relacionar-se fa molt de temps que està present i resulta difícil modificar-la per un mateix.
A teràpia es poden comprendre els aprenentatges que han portat a aquesta necessitat constant de cuidar, treballar l’autoestima, aprendre a posar límits, gestionar la culpa i construir relacions en què hi hagi una major reciprocitat.
Moltes persones triguen anys a adonar-se de fins a quin punt s’han deixat de banda. De vegades, el cos comença a parlar a través de l’ansietat, la irritabilitat, l’esgotament o la tristesa persistent.
Anar a teràpia no significa deixar de cuidar les persones que estimes. Significa aprendre a fer-ho sense oblidar-te de tu.
Perquè sostenir tothom mentre tu et trenques per dins no hauria de convertir-se en la normalitat.
Sobre l’autora
Marta Costoya Muñiz
Psicòloga General Sanitària · Col·legiada núm. B-03923
Marta Costoya Muñiz és psicòloga general sanitària a l’Institut Psicologia-Sexologia Mallorca. Acompanya persones adultes en processos d’ansietat, depressió, estrès, autoestima, dol, trastorns de la conducta alimentària i malalties cròniques.