No em separo pels meus fills

Una de les decisions més complexes a les quals ens podem enfrontar al llarg de la vida és la de posar fi a una relació de parella. Aquesta decisió es complica encara més quan hi ha fills pel mig, ja que moltes persones temen que el divorci o la separació els pugui causar un dany irreparable. Així i tot, és fonamental entendre quines poden ser les conseqüències, tant per a nosaltres com per als nostres fills, de continuar en una relació de parella en la qual no som feliços.

A consulta escoltem molt sovint la mateixa frase de mares i pares: “Jo aguanto pels meus fills”. I, tot i que darrere d’aquesta decisió acostuma a haver-hi molt d’amor, també hi solen haver altres emocions i circumstàncies que és important observar per ser sincer amb un mateix. Moltes vegades, una mare o un pare es queden dins la relació per culpa, perquè pensen coses com ara: “Si em separo, li destrossaré la infància”. Altres vegades és per la por de quedar-se sol/a, d’equivocar-se o pel que pugui implicar el canvi. En ocasions, la dependència econòmica o la incertesa respecte a la feina fan que la idea de separar-se resulti encara més difícil. També pot passar que no se separin perquè mantenen l’esperança de que les coses s’arreglaran i que la relació tornarà a ser com abans. I, gairebé sempre, apareix la dificultat d’imaginar com reorganitzar la vida familiar (“on viurem, podré passar menys temps amb els nens perquè s’hauran de repartir, etc.”).

Una bona manera d’explorar per quins motius t’estàs quedant en una relació en la qual no et sents feliç és preguntar-te: “Si no hi hagués por, culpa o dependència, continuaria volent seguir en aquesta relació?”. Encara que no sempre és fàcil veure-ho o sincerar-se amb un mateix, moltes vegades la resposta a aquesta pregunta aclareix més del que sembla.

Què és pitjor per a un infant: la separació o una convivència infeliç?

La idea de que mantenir una relació que no funciona és la millor manera de protegir els fills és un mite que ha perdurat durant molt de temps i que encara avui està bastant arrelat. I no és estrany, ja que antigament es prioritzava més mantenir la unitat familiar que el benestar dels membres de la família, i no fa tant que les parelles casades poden separar-se o divorciar-se legalment. Per sort, les coses ja no són així i ara tenim la possibilitat d’escollir.

Aleshores, realment és millor per als fills mantenir-se junts malgrat tot? La resposta, en la majoria dels casos, és que no. Els fills són molt sensibles al que passa a casa i perceben la tensió, el distanciament emocional o la tristesa entre els seus pares molt més del que solem imaginar.

En aquests casos, acostumen a donar-se dos escenaris diferents que acaben generant conseqüències negatives. Pot ser que sigui una família en la què predominen els crits, les discussions, els retrets o el menyspreu. En altres famílies no hi ha grans discussions, però tampoc afecte, complicitat ni comunicació. Són parelles que conviuen gairebé com a companys de pis. I, encara que des de fora sembli que “no passa res” i estigui més normalitzat mantenir-se junts quan la convivència és tranquil·la, els fills també perceben aquesta distància emocional i n’aprenen.

Conseqüències emocionals per als fills

Quan els pares segueixen junts únicament pel bé dels fills, aquests poden créixer pensant que és normal viure en una relació infeliç, sense afecte o sense connexió emocional. Tot això pot influir en la percepció que tindran sobre l’amor i les relacions en el futur. Al cap i a la fi, aprenem del model que veiem a casa i, si no hem tingut un model de relació saludable, difícilment sabrem com hauria de ser.

Això pot fer que assumeixin que la vida és un conflicte constant, que els problemes no s’afronten, sinó que es mira cap a una altra banda; que cridar, retreure o menysprear són maneres vàlides de relacionar-se amb els altres quan sorgeix un problema; que en les relacions de parella no s’expressa afecte o que, encara que no siguis feliç amb algú, separar-se no és una opció, perquè “s’ha d’aguantar”. A més, molts menors viuen en un estat d’alerta constant i poden desenvolupar ansietat, inseguretat o por. Alguns fins i tot acaben sentint-se responsables de mantenir la pau a casa.

La separació quan hi ha fills pel mig té un impacte emocional per a tota la família, això és indiscutible. No podem evitar que experimentin tristesa, frustració o incertesa davant d’un canvi tan important en les seves vides. Tanmateix, créixer en un entorn marcat pel conflicte, l’hostilitat o una absència sostinguda d’afecte pot resultar molt més perjudicial per al seu desenvolupament emocional i psicològic que una separació ben gestionada.

I, encara que la separació sigui dolorosa, no ha de generar necessàriament un trauma. De fet, el que més afecta els infants no és la separació en si mateixa, sinó la manera com es produeix. El nivell de conflicte, les discussions constants, parlar malament de l’altre progenitor, utilitzar-los com a missatgers o fer-los sentir que han d’escollir… això és el que resulta més perjudicial. Quan els adults gestionen la situació amb respecte, estabilitat i acompanyament emocional, els infants solen adaptar-se molt millor del que imaginem. De fet, alguns fins i tot se senten alleujats quan se’ls comunica la decisió, especialment aquells que han viscut durant un temps en un entorn difícil. No és estrany sentir frases com: “Ara a casa hi ha més calma”.

Senyals que la situació els està afectant

Encara que no sempre ho expressin directament, alguns canvis en el seu comportament ens poden fer pensar que la situació els està afectant. Entre els senyals més freqüents hi ha una major irritabilitat, l’aïllament, la tristesa, els problemes de son o els malsons, les regressions a etapes anteriors (com tornar-se a fer pipí al damunt o parlar com quan eren més petits), els mals de panxa o de cap sense una causa mèdica aparent, un descens en el rendiment escolar, l’ansietat en separar-se d’algun dels pares o de tots dos, assumir el paper de mediador entre ells o preocupar-se en excés per l’ambient que es viu a casa.

Què pots fer des d’ara mateix

Hi ha petites accions que poden marcar una gran diferència en com els fills viuen aquest procés. Per exemple, evitar discutir davant d’ells, no fer-los partícips dels problemes dels adults, preguntar-los com se senten sense pressionar-los perquè parlin i recordar-los que el que està passant no és culpa seva. També convé mantenir, en la mesura del possible, les rutines habituals i reservar temps de qualitat per compartir amb ells.

A quina edat és millor separar-se?

Aquesta és una pregunta em fan molt sovint a la consulta, però en realitat no existeix una edat perfecta per separar-se. El més important no és tant l’edat dels nens, sinó la manera com els adults gestionen la situació i les necessitats emocionals dels infants en cada etapa.

Quan són nadons o durant la primera infància, necessiten estabilitat, rutines i que les figures d’aferrament estiguin disponibles emocionalment. Encara que no comprenguin la separació, sí que poden percebre la tensió si no es gestiona bé i se’n poden veure afectats.

Els nens en edat escolar solen necessitar explicacions clares, senzilles i adaptades al seu nivell de comprensió. És habitual que molts tinguin fantasies amb la reconciliació dels seus pares o que se sentin culpables.

Els adolescents, generalment, entenen millor la situació, tot i que això no vol dir que els sigui més fàcil. Poden reaccionar amb ràbia, aïllament, rebuig o fins i tot indiferència. Necessiten espai per expressar les seves emocions sense veure’s atrapats enmig del conflicte entre els seus pares.

Com dir-ho als teus fills: què ajuda i què no

Hi ha molts pares que opten per no parlar gaire del tema perquè creuen que així els seus fills patiran menys. Tanmateix, la incertesa acostuma a generar més angoixa que una explicació clara i adaptada a la seva edat. L’ideal és comunicar la decisió plegats, amb calma i transmetent seguretat.

El que SÍ ajuda

• Parlar amb honestedat i senzillesa.
• Explicar quins canvis hi haurà i quins no.
• Repetir-los que continuaran sent estimats per tots dos.
• Validar les seves emocions.
• Assegurar-los que es mantindran les seves rutines sempre que sigui possible.
• Frases que poden ajudar: “Això no és culpa teva”, “Et continuem estimant igual”, “Encara que deixem de ser parella, continuem sent els teus pares”, “Pots preguntar-nos el que necessitis”, “És normal sentir-se trist o enfadat”, “T’ajudarem durant aquest procés”.

El que NO ajuda

• Parlar malament de l’altre progenitor.
• Explicar detalls de la relació de parella.
• Fer-los triar entre l’un i l’altre.
• Utilitzar-los com a missatgers.
• Dir-los coses que generin falses esperances.

Si no et separes ara: com reduir el dany

No totes les persones estan preparades per separar-se en aquest moment, i això també és vàlid. De vegades hi ha por, dependència econòmica o molta incertesa. Però si decideixes continuar amb la relació, és important intentar reduir l’impacte emocional en els fills.

Algunes regles d’or a casa

• No discutir davant d’ells.
• No utilitzar-los com a armes enmig del conflicte.
• Evitar el menyspreu, la humiliació o els crits.
• Buscar espais de conversa com a adults sense la presència dels nens.
• Intentar que els nens no carreguin amb el malestar emocional dels pares.

En els casos en què hi hagi dependència econòmica, pot ser útil començar construint a poc a poc una xarxa de suport, demanar assessorament legal o econòmic, iniciar una planificació progressiva i/o buscar acompanyament terapèutic. Moltes vegades, el primer pas no és separar-se de seguida, sinó recuperar la sensació de capacitat i autonomia i deixar de sentir-se atrapat/ada.

Quan encara existeix respecte, voluntat de canvi i capacitat de comunicació entre tots dos, la teràpia de parella pot ser útil. Hi ha parelles que a la consulta descobreixen que encara hi ha espai per reconstruir la relació des d’un lloc més sa, mentre que d’altres entenen que separar-se també pot ser una decisió responsable i curosa. En canvi, quan hi ha violència, abús, manipulació, xantatge o por, la prioritat no ha de ser salvar la relació, sinó protegir el benestar emocional i físic de la persona afectada i dels fills.

Preguntes freqüents que em solen fer a la consulta

Conclusió

El “no em separo pels meus fills” acostuma a estar ple d’amor, por i culpa a parts iguals. Però és important recordar que la qualitat de la relació entre els pares té un impacte enorme en el benestar emocional dels fills. El que més protegeix els menors no és la permanència de la parella en si, sinó la possibilitat de créixer en un entorn estable, respectuós i emocionalment segur, tant si els pares continuen junts com si se separen.

Si et trobes en aquest punt, a teràpia treballem la culpa, la presa de decisions, la comunicació amb els fills i el pla de transició perquè pugueu travessar aquesta etapa de la manera més saludable possible per a tothom.