Taula de contiguts
Quan una persona travessa una depressió, no és només ella qui pateix. La relació de parella també canvia. Canvien les dinàmiques, la comunicació, la intimitat, els plans de futur i fins i tot la manera de conviure en el dia a dia. I encara que moltes vegades l’atenció se centra, lògicament, en qui està deprimit o deprimida, hi ha una altra realitat que també necessita espai: la de la parella que acompanya.
Des de la meva experiència clínica, una de les frases que més escolto a consulta és: “Sé que ho està passant malament, però jo també estic esgotat/ada i em sento culpable per pensar en mi”. I aquesta culpa sol fer que moltes persones es mantinguin durant mesos o anys sostenint situacions emocionalment molt dures sense demanar ajuda.
Acompanyar algú amb depressió pot ser profundament esgotador. I reconèixer-ho no et converteix en egoista, sinó en humà.
Què podem esperar quan la parella està deprimida
La depressió no sempre es manifesta com una tristesa visible. A vegades apareix com irritabilitat, desconnexió emocional, apatia o distància.
Moltes conductes que generen dolor dins de la parella no tenen necessàriament una intenció de fer mal, tot i que això no vol dir que no facin mal.
Les situacions que us explico a continuació són algunes de les més freqüents quan la depressió afecta la vida en parella. No sempre apareixen totes, ni es viuen amb la mateixa intensitat, però poden ajudar a posar nom a experiències que moltes persones descriuen a consulta: sentir-se maltractades, rebutjades, desplaçades, confoses o emocionalment esgotades en intentar acompanyar una parella deprimida.
“Em tracta malament”
Moltes persones descriuen que la seva parella deprimida està més irritable, més freda o més crítica. Pot respondre malament, tenir menys paciència o reaccionar amb hostilitat davant de situacions quotidianes.
Això passa perquè la depressió afecta directament la regulació emocional. La persona sol sentir-se desbordada, mentalment esgotada i amb molt poca capacitat per gestionar l’estrès. En ocasions, la frustració o el malestar intern acaben sortint cap a les persones més properes.
Ara bé, entendre l’origen no implica justificar-ho tot.
Des de la meva experiència, aquí és important fer una distinció molt clara: una cosa és comprendre que la depressió pot influir en determinades conductes i una altra molt diferent és normalitzar faltes de respecte, humiliacions o dinàmiques perjudicials mantingudes en el temps.
“No vol tenir relacions sexuals”
La disminució del desig sexual és un dels símptomes més freqüents de la depressió. L’energia baixa, el cos “s’apaga”, el plaer disminueix i moltes vegades apareix una desconnexió emocional amb un mateix i amb l’altre.
A més, alguns tractaments farmacològics antidepressius també poden afectar el desig, l’excitació o la capacitat de gaudir sexualment.
A vegades a consulta em pregunten: “I com sé si ja no em desitja o si és la depressió?”. La realitat és que no sempre és fàcil diferenciar-ho, i precisament per això convé no treure conclusions precipitades des de la por o la inseguretat.
Moltes parelles comencen a interpretar la manca de relacions sexuals com un rebuig personal: “Ja no li agrado”, “segur que hi ha una altra persona”, “la nostra relació està trencada”…
I encara que en alguns casos hi pugui haver problemes relacionals afegits, en d’altres simplement estem veient l’impacte directe d’un trastorn depressiu sobre la sexualitat.
Aquí sol ajudar molt deixar d’entendre el sexe únicament com a rendiment o freqüència i començar a reconstruir espais d’intimitat més amplis: afecte, contacte físic, conversa, tendresa o petits moments de connexió.
“M’ha deixat”
En alguns casos, la persona deprimida trenca la relació de manera inesperada o comença a verbalitzar frases com: “No et mereixo”, “estaries millor sense mi”, “ja no sento res”, “no puc amb això”…
La depressió pot generar una visió extremadament negativa d’un mateix, del futur i també de la relació. Moltes persones s’aïllen perquè senten que són una càrrega o perquè creuen sincerament que no poden sostenir un vincle afectiu.
Des de la meva experiència professional, en ocasions aquestes ruptures no reflecteixen necessàriament una decisió relacional clara, sinó l’estat emocional en què es troba la persona. Tanmateix, això tampoc significa que la parella hagi de quedar-se indefinidament esperant o anul·lant les seves pròpies necessitats.
Cada situació requereix ser analitzada de manera individual i amb molta cura emocional.
“S’allunya de mi, s’aïlla”
L’aïllament és probablement un dels símptomes més habituals de la depressió. La persona deixa de sortir, evita plans, es tanca en si mateixa i sembla desconnectar-se emocionalment.
Qui és a l’altra banda sol viure-ho amb molta angoixa: “He fet alguna cosa malament?”, “per què no m’explica res?”, “com puc ajudar-lo/la si no em deixa acostar-m’hi?”…
I aquí apareix una paradoxa molt dolorosa: com més intentes apropar-t’hi, més sembla allunyar-se.
La depressió moltes vegades porta a evitar el contacte perquè socialitzar, parlar o fins i tot respondre missatges pot sentir-se com un enorme esforç mental. Això no significa que no t’estimi. Però també és important recordar que entendre l’aïllament no elimina l’impacte emocional que té sobre la parella.
Com saber si la teva parella està deprimida?
No sempre és fàcil detectar-ho, especialment quan la depressió apareix de manera progressiva. Alguns senyals freqüents són:
- Tristesa persistent o sensació de buit
- Irritabilitat constant
- Aïllament social
- Pèrdua d’interès per activitats que abans gaudia
- Canvis en el son o la gana
- Fatiga contínua
- Manca de motivació
- Dificultat per concentrar-se
- Comentaris molt negatius sobre si mateix/a
- Desconnexió emocional o afectiva
- Disminució del desig sexual
A consulta, moltes parelles expliquen que al principi pensaven que simplement estaven passant una mala ratxa, estrès laboral o esgotament. I a vegades efectivament pot ser així. Però quan aquests símptomes es mantenen en el temps i interfereixen clarament en la vida quotidiana, convé valorar la possibilitat d’un trastorn depressiu, és important poder diferenciar la tristesa de la depressió.
La depressió de la teva parella t’està afectant?
La resposta, en la majoria dels casos, és sí. I reconèixer-ho és important. Perquè moltes persones adopten el rol de “la part sana” de la relació i comencen a funcionar únicament des de la cura:
- Sostenen emocionalment
- Organitzen
- Comprenen
- Justifiquen
- Acompanyen
- Intenten “salvar”
Però a poc a poc deixen de preguntar-se com estan elles mateixes.
Des de la meva experiència, hi ha persones que arriben a consulta completament esgotades i tot i així minimitzen el seu propi patiment perquè senten que “no tenen dret” a queixar-se. A vegades apareix molta culpa per enfadar-se, per sentir-se cansat/ada, per necessitar espai, per trobar a faltar la relació d’abans o fins i tot per plantejar-se si poden continuar així. I aquesta culpa pot portar a una autoexigència enorme.
Aquí també podem trobar en ocasions la Síndrome del Cuidador Principal, que apareix freqüentment en malalties mèdiques: la persona acaba prioritzant tant el benestar de l’altre que descuida completament el seu propi.
En aquests casos és habitual observar:
- Ansietat: viure pendent de l’estat emocional de la parella pot generar una sensació constant d’alerta, com si mai acabessis de relaxar-te del tot i sentissis que “alguna cosa dolenta” pot passar en qualsevol moment.
- Insomni: moltes persones expliquen que els costa desconnectar mentalment a la nit, ja sigui per preocupació, per donar voltes a la situació o per mantenir-se pendents de com està l’altra persona.
- Desgast emocional: sostenir durant molt de temps una relació marcada pel patiment pot acabar generant esgotament psicològic, sensació de buit i la impressió de no tenir més recursos per continuar endavant.
- Hipervigilància: és freqüent estar contínuament observant canvis d’ànim, silencis, missatges o conductes de la parella per intentar anticipar com es troba o evitar conflictes.
- Sensació constant de responsabilitat: algunes persones acaben sentint que el benestar emocional de la seva parella depèn completament d’elles, carregant amb una responsabilitat impossible de sostenir a llarg termini.
- Aïllament social: a poc a poc, moltes vegades es deixen de banda amistats, oci o espais propis perquè tota l’energia acaba centrada en cuidar, acompanyar o “estar disponible”.
- I fins i tot símptomes depressius: quan la situació s’allarga en el temps, no és estrany que qui acompanya també comenci a sentir-se apagat/ada, sense energia, emocionalment desconnectat/ada o atrapat/ada en una sensació de desesperança.
Arribats a aquest punt és molt important tenir en compte que cuidar no hauria d’implicar desaparèixer un/a mateix/a. I posar límits o buscar ajuda no significa abandonar ni rendir-se.
La teva parella té depressió i no vol anar al psicòleg?
Aquesta és una de les situacions que més impotència generen, perquè moltes vegades qui acompanya sent que està fent esforços enormes mentre l’altra persona rebutja qualsevol tipus d’ajuda. Algunes pautes que solen ajudar són:
Evita convertir-te en terapeuta de la teva parella
És natural voler ajudar, però assumir completament aquest rol sol acabar desgastant moltíssim la relació. La teva funció és acompanyar, no responsabilitzar-te de la recuperació de l’altra persona.
Parla des de la preocupació, no des del retret
No sol ajudar dir:
- “Has d’anar al psicòleg”
- “Així no es pot viure”
- “Estàs fent mal a tothom”
En canvi, sol funcionar millor comunicar des de l’impacte emocional i la preocupació:
- “Estic veient que estàs patint”
- “Em preocupa com et trobes”
- “No has de poder amb això sol/a”
Ofereix ajuda concreta
A vegades la persona no sap ni per on començar. Pots oferir ajuda pràctica:
- Buscar professionals
- Acompanyar-lo/la a la primera sessió
- Gestionar una cita
- O simplement parlar sobre les seves pors respecte a la teràpia
Entén que demanar ajuda també costa
Moltes persones senten vergonya, por, bloqueig o fins i tot desesperança. La pròpia depressió pot fer que algú pensi que res no servirà.
No oblidis demanar ajuda tu també
Això és fonamental. Tant si la teva parella vol iniciar un procés terapèutic com si no, tu sí que pots tenir un espai on sostenir tot el que estàs vivint. I moltes vegades aquest acompanyament psicològic ajuda precisament a gestionar millor la situació i a prendre decisions més clares i saludables.
Quan hi ha molt d’amor, però falten eines
Estimar molt algú no sempre evita el patiment. I acompanyar una depressió pot posar a prova fins i tot relacions molt sòlides.
Demnar ajuda no significa que la relació hagi fracassat. Significa que hi ha alguna cosa important que està passant i que no ho heu de gestionar sols.
A l’Institut Psicologia-Sexologia Mallorca, una de les nostres especialitats és el tractament de la depressió i l’acompanyament de la mateixa per part de la parella, ja que aquests objectius s’emmarquen dins la psicologia general sanitària. Alhora, podem incorporar els nostres coneixements en teràpia de parella per ajudar tant les persones amb depressió com les seves parelles a entendre què està passant, millorar la comunicació, recuperar espais d’intimitat i reduir el desgast emocional que sovint apareix en aquestes situacions.
Perquè cuidar la persona afectada també implica cuidar qui sosté.
Paola Obrador Pellicer
Psicòloga General Sanitària
Col·legiada B-01815