Què és el dol perinatal o dol gestacional?
La pèrdua d’un embaràs i/o un nadó desitjat és sens dubte, una vivència devastadora, independentment de l’edat gestacional. Aquest terme s’utilitza per fer referència a la pèrdua produïda en qualsevol mes de gestació fins al primer mes de vida del nadó.
Per tant, el dol perinatal és aquell que acompanya a la pèrdua d’un fill, durant la gestació, al llarg del part o després del seu naixement. Se sol distingir del dol gestacional ja que aquest darrer s’associa a la pèrdua del nadó degut a la interrupció de l’embaràs. Tot i això, en molts casos ambdós termes s’utilitzen indistintament.
Innegablement la pèrdua perinatal és una vivència traumàtica, que es considera contra natura i que causa gran patiment tant als pares com al seu entorn més proper.
No obstant això, dins la nostra societat, així com existeixen termes i formes d’identificar a aquells que han perdut als seus pares o a les seves parelles com a “orfes” o “vidus” respectivament, no existeix un terme per a referir-se a aquells pares o mares que pateixen la pèrdua d’un fill. Això reafirma la invisibilitat del dol perinatal que, durant molts anys no ha estat reconegut com a tal. De fet, els pares han de fer front en moltes ocasions per part de professionals de la salut o del seu mateix entorn a afirmacions tals com “heu de ser forts; segur que podeu tenir més fills”. A més, reben gran pressió per tal de superar-ho i cercar un nou embaràs com més aviat millor, amb consells com “el que heu de fer és no pensar-hi i tenir un altre fill el més aviat possible” o “la vida continua”.
De fet, sembla que hi ha una distinció social en funció del moment en el qual es produeix la pèrdua. Si la pèrdua té lloc una vegada ha nascut el nadó, hi ha més acolliment social com si únicament en aquest cas es reconegués com un dol amb totes les lletres. No obstant això, quan la pèrdua es produeix durant l’embaràs o durant el part, socialment no es rep aquest reconeixement; fins i tot sembla que els pares o mares haurien de superar-ho amb més rapidesa ja que no se’ls concedeix la legitimitat per tal d’elaborar el dol.
A més, com a exemple de l’altra cara de la moneda, de vegades, els seus familiars eviten parlar del tema o tracten d’actuar amb “normalitat” amb la finalitat de no causar més sofriment. Això sol provocar en els progenitors l’efecte contrari perquè no sols no perceben cap consol, sinó que això emmascara el seu dolor i es veuen obligats a viure la seva pèrdua en silenci. Llavors, els seus sentiments de tristesa, inseguretat i desesperança es veuen intensificats ja que es veuen incompresos, jutjats i sense un espai per a poder compartir el seu patiment.
Els dols són processos normals i necessaris per tal de fer front al dolor i tots els sentiments que sorgeixen a conseqüència de les pèrdua dels nostres éssers estimats.
No obstant això, en aquest escenari, la invisibilitat i la manca de reconeixement social dificulten que aquest procés de dol tingui lloc.
Hem de tenir en compte que la no elaboració del dol pot convertir-se en el desencadenant de trastorns emocionals com a depressió o ansietat i fins i tot, de trastorn per estrès posttraumàtic.
Les manifestacions del dol perinatal
Al principi, els pares solen experimentar por, sensació d’irrealitat i de desesperança juntament amb la creença que no es recuperaran mai. A més, intenten cercar explicació al que ha passat encara que en la majoria de casos no hi ha respostes clares.
Apareix també la culpabilitat partint de la falsa percepció que podien haver fet alguna cosa per evitar-ho. Solen també mostrar dificultat per reprendre la seva activitat diària, insomni, pèrdua de gana o irritabilitat.
En general, podem dir que la pèrdua d’un fill afecta com pensem, sentim i actuem. A més de les emocions i creences que hem comentat, els pares solen experimentar els símptomes següents:
| Símptomes físics | Símptomes emocionals | Símptomes cognitius | Símptomes conductuals |
| •Dificultat per respirar + sensació de buit •Plor descontrolat •Malsons | •Pèrdua d’interés •Dificultat per experimentar plaer (anhedònia) •Tristesa i soletat •Frustració i ràbia •Sentiments d’incomprensió / abandonament | •Negació •Dificultat de concentració i desorientació •Pèrdua de memòria •Pensaments negatius intrusius •Pensament desorganitzat | •Desferrament •Conductes d’evitació • Aïllament •Hiperactivitat |
Pel que fa a la parella, es comparteix la sensació profunda d’impotència, acompanyada de culpabilitat, frustració i por de no poder tenir fills en el futur.
En realitat, a la mare gestant solen estar més presents la culpa i la responsabilitat davant la pèrdua, mentre que l’acompanyant viu aquesta realitat amb gran impotència i frustració encara que en moltes ocasions la seva pèrdua se situa en segona posició i no se li concedeix la importància que mereix.
Les fases del dol perinatal
En relació amb les manifestacions del dol perinatal, en el procés podem diferenciar les següents fases:
- Shock-negació: es percep sensació d’irrealitat i incredulitat (“això no pot ser cert”), confusió, por i irritabilitat. De vegades es creu escoltar el plor del nadó o notar les patadetes a la panxa.
- Enuig: una vegada es reconeix el que ha passat, se sent ràbia, impotència i frustració, així com la necessitat de cercar explicacions i culpables.
- Negociació: per tal de poder afrontar els fets, es negocia amb la realitat. S’experimenta desconsol, culpa i incertesa. Per exemple, s’investiga com es poden prevenir avortaments espontanis encara que no se’n tingui realment control.
- Depressió o dolor emocional: aquesta fase es caracteritza per l’aparició d’una tristesa i nostàlgia profundes, a més de la creença que no es mereixien ser pares o d’altra banda, que havien de ser castigats.
- Acceptació: es va assumint la pèrdua i el dolor que sempre estarà present i alhora es comença a afrontar el futur amb l’absència del fill.
Aquestes fases no són lineals i poden ser experimentades en diferent ordre o fins i tot pot ser que algunes no tinguin lloc i altres s’experimentin amb més o menys intensitat.
Hem de tenir en compte que la intensitat i la vivència de cada procés de dol depenen de la nostra història personal i dels nostres recursos i estratègies per afrontar-ho. A més, malgrat que aquestes fases coincideixen amb les que tenen lloc en altres tipus de dols, el vel invisible que s’instaura a nivell social i sanitari, dificulta l’elaboració del dol als pares, que perceben manca d’empatia, de comprensió i de suport .
Per comprendre-ho millor i aprofundir en aquest tema, et pot ser útil llegir altres apartats del nostre blog sobre el procés de dol, en altres escenaris, com la pèrdua de la parella.
Com tractar el dol perinatal?
Cal entendre que encara que els pares no hagin conegut el seu fill, ja existeix un vincle i una relació d’aferrament des del moment en què són conscients que un nadó ve en camí.
Per aquest motiu, les persones que s’enfronten a aquesta vivència traumàtica necessiten que se’ls reconegui la pèrdua i que se’n validin els seus sentiments. Precisament aquest factor marcarà la diferència entre que es transiti el dol de forma sana o que aquest acabi enquistant-se i complicant-se. En efecte, la pèrdua perinatal marca un abans i un després en l`experiència vital i requereix d’un acompanyament en el procés de dol.
Cal tenir en compte que els processos de dol són individuals ja que cada persona pot necessitar expressar, comunicar i fer front al seu dolor de manera diferent. A més, no segueixen un curs predictible ja que no existeix una vareta màgica per fer desaparèixer tots els sentiments que acompanyen la pèrdua. Cada família requereix el seu temps per transitar el dol sense determinats terminis temporals.
No hi ha, per tant, formes correctes o incorrectes de fer front a un dol. Cada persona ho afronta amb els recursos de què disposa i en conseqüència, es recomana trobar suport amb als professionals adequats.
Tots dos progenitors experimenten la pèrdua i necessiten rebre tant suport individual com en parella mentre elaboren el seu propi dol. Per això, pot ser reconfortant cercar grups de suport i acompanyament on puguin compartir la seva vivència i sentir-se compresos.
A més, els pares poden recórrer a psicoterapeutes especialitzats en dols i pèrdues. La teràpia cognitiu-conductual és un dels possibles abordatges i resulta molt útil tant per validar les seves emocions com per desenvolupar estratègies que els permetin gestionar la voràgine d’emocions i pensaments que els assalten. De fet, les intervencions primerenques i el suport emocional contribuiran a reduir l’ansietat i la preocupació que podrien manifestar els pares davant de futurs embarassos.
En tot el procés, és especialment important no només trobar un espai per expressar-se sinó que hagin pogut mantenir contacte, acomiadar-se del nadó i fins i tot crear-hi records; ja sigui a través de fotografies o dels mitjans que ells necessitin.
Finalment, no podem oblidar que la pèrdua d’un embaràs també afecta als germans. Els nens més petits podrien no entendre què ha passat encara que percebran alguns canvis en els seus pares mentre els més grans podrien començar a experimentar sentiments de pèrdua, per la qual cosa és important tenir-ho en compte de cara a oferir-los suport i acompanyament.
Si t’has vist reflectit/da en aquest article o en aquest moment et trobes transitant un dol amb dificultats i emocions que no saps com gestionar, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.
Referències bibliogràfiques
Fernández-Sola, C., Camacho-Ávila, M., Hernández-Padilla, J. M., Fernández-Medina, I. M., Jiménez-López, F. R., Hernández-Sánchez, E., Conesa-Ferrer, M. B., & Granero-Molina, J. (2020). Impact of Perinatal Death on the Social and Family Context of the Parents. International journal of environmental research and public health, 17(10), 3421. https://doi.org/10.3390/ijerph17103421
Kersting, A., & Wagner, B. (2012). Complicated grief after perinatal loss. Dialogues in clinical neuroscience, 14(2), 187–194. https://doi.org/10.31887/DCNS.2012.14.2/ akersting
Wool, C., & Catlin, A. (2019). Perinatal bereavement and palliative care offered throughout the healthcare system. Annals of palliative medicine, 8(Suppl 1), S22–S29. https://doi.org/10.21037/apm.2018.11.03
Laura N. Roza Amengual
Psicòloga Col. No B-02389