Què és l’aferrament?
L’aferrament, en el seu significat més acadèmic, és el vincle afectiu que apareix entre el cuidador (generalment un progenitor) i el nen, establint-se en els primers moments de vida. L’aferrament té la finalitat de garantir la cura del nen, el seu correcte desenvolupament psicològic, consolidar la seva personalitat, gestionar les seves emocions… Per això, la figura del cuidador es converteix en crucial en les primeres etapes vitals. Segons com sigui aquest tipus de vincle, es generarà una forma d’aferrament emocional o una altra, la qual origina moltes conseqüències (positives o negatives) en la vida adulta. Convé aclarir que, avui dia, el terme “aferrament” s’utilitza popularment per a referir-se a altres fenòmens d’una forma més genèrica; per exemple, en els corrents d’estoïcisme es reflexiona sobre la idea de no sentir aferrament, referint-se a no “encapritxar-se” massa de les persones, situacions o coses. Però, com acabem de veure, el significat original és diferent i molt concret.
La teoria de l’aferrament va ser proposada per John Bowlby en el segle XX, psiquiatre que va estudiar com impactaven els vincles maternals en les conductes dels nens en diferents àmbits (per exemple, en joves delinqüents). Bowlby va ser l’encarregat de proposar una distinció inicial dels diferents tipus d’aferrament (explicats més endavant), classificació que va estendre Mary Ainsworth.
L’aferrament resulta tan important perquè, entre altres coses, s’encarrega de fer que el nen se senti segur en situacions de potencial perill. Un aferrament segur, com es veurà més endavant, permetrà que el nen explori el món de manera tranquil·la, perquè aquest té la garantia que el cuidador serà allà si alguna cosa surt malament. Un aferrament insegur pot originar problemes com l’ansietat o la falta d’autoestima en la vida adulta.
L’aferrament se sol consolidar en quatre etapes diferents:
- Abans de les 6 setmanes, el bebè nounat no mostra particular aferrament cap a cap figura que el cuidi.
- Entre les 6 setmanes i els 7 mesos d’edat, el bebè mostra més afecte cap a tots els seus cuidadors, sense cap preferència clara entre ells.
- A partir dels 7 mesos d’edat, aquesta preferència es va consolidant, i el bebè comença a sentir-se més còmode amb unes certes figures.
- A partir dels 10 mesos, aquests vincles amb els cuidadors es van fent més sòlids i clars.
Tipus d’aferraments en adults:
Quan es parla de l’existència de diferents tipus d’ aferrament en adults, es fa referència al fet que, segons com hagi estat la nostra relació amb les figures dels cuidadors quan érem petits, ens relacionarem d’una forma o d’una altra amb els nostres diferents vincles com a adults, el qual és un dels objectius de la psicologia general sanitària i que es reflecteix habitualment en les teràpies de parella. Així, s’ha parlat de diferents tipus d’inclinació:
Aferrament segur:
Es genera un aferrament segur quan la figura del cuidador mai ha faltat en la infància. Si el nen es feia una ferida, o sentia por, sempre apareixia el cuidador per a ajudar-lo i tranquil·litzar-lo. L’element més important per a la inclinació segur és la constància del cuidador. Les persones que han desenvolupat una inclinació segura es relacionen sense pors com a adults, no tenen por al compromís en les seves relacions romàntiques, poden presentar major autoestima, etc.
Aferrament ambivalent (o aferrament ansiós):
En aquests casos, el cuidador estava algunes vegades, però moltes altres no, generant una idea d’inestabilitat en el nen. Pot ocórrer, per exemple, en famílies amb pares que treballen moltes hores. Aquest tipus d’inclinació genera inseguretat en les relacions adultes del nen, perquè aquest té la idea constant que serà abandonat, o de no estar segur que l’altra persona serà aquí quan la necessiti.
Aferrament evitatiu:
És un tipus d’aferrament en el qual la figura del cuidador, en general, no ha estat disponible. Això no significa que s’hagi ignorat al nen, o que hagi estat sol, sinó que ell ha percebut unes cures diferents als que necessitava. Aquest tipus d’inclinació sol generar moltes dificultats en les relacions adultes, perquè es tracta de persones amb poca autoestima i que desconfien de la resta.
Aferrament desorganitzat:
És un tipus d’inclinació en la qual el nen està confós respecte a la figura del cuidador, perquè li té por, o li ressent per algun motiu, per la qual cosa pot presentar comportaments molt diversos. Aquest aferrament pot ocórrer quan els pares són excessivament exigents i castiguen durament el nen, o quan han estat negligents. El nen, d’una banda, se sent cuidat però, per una altra, se sent dolgut, la qual cosa li genera confusió.
Aferrament excessiu:
Es tracta d’una inclinació en la qual existeix dependència del nen cap a la figura del cuidador. Sol ocórrer en famílies que han sobreprotegit al nen, impedint-li explorar pel seu compte, i acompanyant-lo en tots els seus passos. Sol donar lloc a nens amb ansietat de separació, i a adults amb gran temor de ser abandonats en les seves relacions adultes.
El nostre tipus d’aferrament és fix i ens acompanya tota la vida, però les conseqüències que genera estan subjectes a una certa modificació i adaptació. Moltes persones acudeixen a teràpia amb l’objectiu de solucionar la seva manera de relacionar-se com a adults, a causa de l’aferrament que van desenvolupar de nens, aconseguint grans resultats.
Pots veure altres blogs d’interès relacionats amb aquest contingut, com: Com identificar la dependència emocional o L’amor i els seus llenguatges
References
Ainsworth, M. D. S., Blehar, M. C., Waters, E., & Wall, S. N. (2015). Patterns of attachment: A psychological study of the strange situation. Psychology Press.
Bowlby, J. (1977). The making and breaking of affectional bonds: I. Aetiology and psychopathology in the light of attachment theory. The British journal of psychiatry, 130(3), 201-210.
Goldberg, S. (2014). Attachment and development. Routledge.
Xavi Ponseti
Col. Nº B-03138