Sou moltes les persones que acudiu a consulta amb el dubte o la inquietud de si algunes de les vostres dificultats en la gestió emocional o en les relacions i vincles tenen a veure amb la manera en què els vostres pares o tutors us varen criar.
Per descomptat, la resposta variarà en funció de la problemàtica que presenteu, el tipus d’aferrament durant la criança i de molts altres factors externs i interns.
Avui, però, ens centrarem en un perfil molt concret: la criança sobreprotectora.
Què és la criança sobreprotectora?
Durant la infantesa i l’adolescència, molts percebem que els nostres pares són sobreprotectors. En moltes ocasions, només es tracta d’una percepció exagerada, ja que, fins a cert punt, la seva tasca consisteix a vetllar per nosaltres i el nostre benestar. Però hi ha ocasions en què aquest nivell de protecció és excessiu i fins i tot persisteix al llarg de la nostra vida adulta, tenint un impacte directe en el nostre desenvolupament emocional. Tot i això, hem de recordar que, en la majoria dels casos, l’objectiu dels pares o tutors és ben intencionat.
Els pares o tutors amb aquest estil de criança solen presentar les característiques següents:
Per por o per desig de protegir els fills de qualsevol possible dolor, risc o dificultat, tendeixen a intervenir en excés en les seves vides:
- Intenten resoldre els problemes per ells.
- Eviten que s’enfrontin a fracassos o conflictes.
- Controlen de manera excessiva les seves activitats, amistats o decisions.
- Regulen estrictament la seva rutina i limiten la seva llibertat.
- Justifiquen o minimitzen els seus errors en lloc d’ensenyar-los a assumir responsabilitats.
- Impedeixen que facin activitats normals per por que es facin mal o pateixin.
- Els transmeten la idea que no són capaços de resoldre problemes o prendre decisions per si mateixos.
- Tendeixen a suavitzar la realitat.
Com afecta la criança sobreprotectora en el desenvolupament emocional?
Si et reconeixes en algunes d’aquestes situacions, és hora de valorar els possibles efectes que ha tingut aquest estil de criança. Els més freqüents són:
Baixa tolerància a la frustració
Quan creixem sense haver-nos d’enfrontar a frustracions o contratemps, perquè algú els resol per nosaltres abans que tinguem l’oportunitat d’afrontar-los, no desenvolupam les habilitats necessàries per gestionar situacions difícils.
Això pot derivar en dificultats per gestionar l’estrès i les decepcions en el futur, generant ansietat, desesperació o, fins i tot, una tendència a abandonar projectes i metes quan les coses es compliquen.
Exemple: Una jove a la universitat té una assignatura difícil. Després de rebre una mala nota al seu primer examen, entra en pànic i pensa que mai l’aprovarà. En lloc de demanar ajuda al professor o esforçar-se més, decideix abandonar l’assignatura.
Baixa autoestima i dependència emocional
En un entorn sobreprotector, els infants poden arribar a pensar que no són capaços de prendre decisions o actuar sense la intervenció dels pares. Si no experimentam autonomia, no desenvolupam confiança en les nostres pròpies capacitats, cosa que pot generar una sensació d’incompetència.
Això pot derivar en una baixa autoestima i, en l’edat adulta, en una dependència excessiva dels altres, amb dificultats per prendre decisions sense la validació d’altres persones.
Exemple: Una persona que, abans de triar un restaurant per sopar amb amics, demana diverses vegades si estan segurs que és una bona opció. A la feina, tot i tenir bones idees, no s’atreveix a expressar-les per por d’equivocar-se. Si ha de fer un tràmit, telefona a la seva mare perquè li digui què ha de fer en cada pas.
Manca d’habilitats socials
Quan els pares o tutors intervenen en excés en les nostres interaccions socials, no desenvolupam les habilitats necessàries per manejar-nos en un entorn social. Això pot generar dificultats per gestionar la confrontació, resoldre conflictes o afrontar el rebuig.
Exemple: Un adult que, en una reunió de feina, rep una crítica d’un company. Sent molta incomoditat i ansietat, però en lloc de defensar el seu punt de vista o cercar una solució, evita el tema, deixa de parlar amb aquella persona i ho comenta amb la seva mare, esperant que ella li digui com gestionar la situació. Amb el temps, acaba evitant reunions i qualsevol situació on pugui rebre crítiques.
Percepció distorsionada de la realitat
Quan qualcú pren les decisions per nosaltres, no experimentam els desafiaments ni les conseqüències d’aquestes decisions. Això pot portar-nos a creure que les coses sempre sortiran bé o que qualcú altre se n’encarregarà per nosaltres.
Exemple: Un jove creu que les coses sempre es solucionaran sense gaire esforç. Quan aconsegueix la seva primera feina, assumeix que el seu cap sempre li donarà segones oportunitats si oblida complir amb les seves tasques. Després de diverses advertències, el fan fora. En lloc d’assumir la responsabilitat, pensa que és injust.
Dificultat per prendre decisions
No tenir oportunitat de practicar la presa de decisions pot generar inseguretat en la vida adulta.
Exemple: Un adult que rep una oferta de feina en una altra ciutat, però no sap què fer. En lloc d’analitzar els pros i els contres, telefona als seus pares una vegada i una altra, esperant que siguin ells qui decideixin per ell.
Dificultats per gestionar la independència
Quan no hem après a gestionar responsabilitats des de petits, la vida adulta pot resultar aclaparadora.
Exemple: Un jove que, en independitzar-se, no sap com gestionar el seu pressupost.
Relació dependent amb els pares o tutors
En una criança sobreprotectora, la relació entre pares o tutors i fills pot tornar-se extremadament dependent i desequilibrada. Aquesta situació genera una manca de límits saludables i, en arribar a l’edat adulta, podem enfrontar dificultats per separar la nostra identitat de la dels nostres pares o tutors. També és comú experimentar sentiments de culpa o ressentiment, ja que el fill sent que les seves decisions o desitjos no són completament propis.
Exemple: Un fill que sent culpa en mudar-se lluny dels seus pares, tot i que això sigui una oportunitat important per al seu desenvolupament personal i professional. O bé, un fill que espera que els seus pares decideixin quin metge li convé en lloc de decidir-ho ell mateix.
Malgrat tot el que hem descrit anteriorment, és possible mitigar aquests efectes. Com a adults, tenim la capacitat d’aprendre totes aquelles habilitats que no ens varen ensenyar de petits per ser més funcionals a la nostra vida. A través de la teràpia cognitivoconductual, es pot desenvolupar un pla adaptat a cada dificultat.
Júlia Tarancón Estades
Psicòloga Col. No B-3232