Una persona que pateix un trastorn límit de la personalitat es mourà habitualment en els extrems respecte a les seves emocions i li serà molt difícil trobar un terme mitjà. Per aquest motiu, diversos autors han descrit el trastorn límit de la personalitat utilitzant la dualitat foc i gel. Per a fer-nos una idea, imaginem a algú que passa de conèixer a una persona i notar que mai ha sentit una connexió tan especial, a no voler saber res d’aquesta persona als pocs dies després, o de sentir-se extremadament trist i no voler veure a ningú, a sentir-se molt alegre i ser l’ànima de la festa poques hores més tard. Les persones que presenten aquestes característiques solen ser molt sensibles a les circumstàncies del seu entorn i solen experimentar reaccions emocionals molt intenses, normalment, desproporcionades a la situació que les provoca.
Segons la darrera edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), el trastorn límit de la personalitat es defineix com un patró d’inestabilitat en les relacions amb els altres, en com es veu un mateix i en com experimenta les seves emocions, i que es caracteritza per una marcada impulsivitat. Aquest patró comença en les primeres etapes de la vida adulta i es manifesta en diferents contextos de la vida de la persona (familiar, laboral, parella…). Alguns dels símptomes més freqüents que poden presentar persones amb aquest diagnòstic serien els següents:
- Esforços desesperats per intentar evitar un abandonament o rebuig, real o imaginat, per part d’altres persones. Aquests temors es relacionen amb una intolerància a la solitud i poden implicar la creença de “m’abandonen perquè soc dolent”.
- Relacions interpersonals intenses i inestables en les quals s’alternen els extrems entre idealització i devaluació de l’altra persona. D’aquesta manera, poden exigir a l’altra persona coses massa aviat (com passar molt de temps junts o compartir detalls massa íntims). Si l’altra persona no compleix amb aquestes exigències, poden passar a desil·lusionar-se molt ràpidament i tallar llaços de manera sobtada.
- Canvis ràpids de la identitat i la imatge pròpia que impliquen modificacions en les metes, els valors personals i/o les aspiracions professionals. En general, solen tenir una imatge de si mateixos negativa que s’intensifica quan se senten desemparats sense una relació interpersonal significativa.
- Impulsivitat en dues o més àrees potencialment nocives per a la persona, com, per exemple, sexe sense protecció, consum de drogues, gastar de manera irresponsable, jugar patològicament, menjar compulsivament, etc.
- Intents o amenaces recurrents de suïcidi o comportaments autolítics, que normalment solen produir-se quan la persona se sent frustrada perquè no s’han complert les seves expectatives o té por que algú l’“abandoni”.
- Canvis sobtats d’humor (ansietat, ira, irritabilitat, alegria intensa..) que solen durar unes hores i poques vegades duren més d’uns dies, i que generalment estan relacionats amb el que ocorre al seu voltant i amb aquesta idealització-devaluació que pot produir-se no solament cap a persones, sinó també cap a situacions en les quals no es compleixen les seves expectatives.
- Sentiments crònics de buidor.
- Enuig intens i inapropiat o dificultat per a controlar la ira, que pot desembocar en discussions intenses o baralles físiques. Després d’expressar la ira, solen sentir vergonya o culpa, contribuint això a la imatge negativa que tenen sobre si mateixos.
- Durant períodes d’estrès poden manifestar idees paranoides o pèrdua de contacte amb la realitat que poden durar des de minuts fins a hores.
La presència d’aquests símptomes, especialment la impulsivitat, la ira desmesurada, les exigències quant a les relacions socials i els constants canvis d’ànim poden influir en què les persones del seu voltant s’allunyin, dificultant tenir relacions afectuoses i duradores. Tot això contribuirà probablement a incrementar aquesta por a la solitud i al fet que dugui a terme encara més accions destinades a evitar l’abandonament.
És important assenyalar que el fet que una persona presenti un o diversos d’aquests símptomes no vol dir necessàriament que tingui un trastorn límit. Podem posseir trets de personalitat concrets (trets límits, per exemple) i no per això tenir un trastorn de personalitat. Hem de recordar que per a realitzar el diagnòstic d’un trastorn mental s’ha de comptar amb una avaluació feta per un professional.
Si et sents identificat amb el que acabes de llegir, no et desanimis. Moltes persones que pateixen aquest trastorn i que segueixen un procés terapèutic són capaces d’aprendre a regular millor les seves emocions, incrementar la seva autoestima i tenir relacions interpersonals significatives i saludables. Si tens algun dubte o creus que podem ajudar-te, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.
Referències:
American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed.). Arlington, VA: Author.
Caballo VE, Gracia A, López-Gollonet C y Bautista R (2004). El trastorno límite de la personalidad. En: VE Caballo (Coord.), Manual de Trastornos de la Personalidad: descripción, evaluación y tratamiento (pp. 137-160). Madrid: Síntesis.
Psicòloga Col. Nº B-02615