Taula de contiguts
Una mirada humana (i gens loca) a les idees delirants
T’ha passat alguna vegada que estàs tan convençut d’alguna cosa, encara que tots et diguin que no té sentit? Alguna sospita rara que va créixer i va créixer al teu cap? De vegades, això que des de fora sembla “un deliri” té darrere una història que ningú ha escoltat.
En aquest post vam parlar d’ idees delirants des d’ un enfocament molt diferent a l’habitual. No vam parlar de “trastorns mentals” ni de cervells “avariats”. Vam parlar de persones, de contextos, de com la vida —de vegades difícil, de vegades màgica— va construint certes creences que, encara que semblin absurdes, tenen sentit per a qui les viu.
Què és un deliri (realment)?
Normalment ens diuen que un deliri és una idea falsa que algú creu amb molta convicció, encara que tots els altres sapiguem que no és veritat. Per exemple: creure que et persegueixen, que pots parlar amb els morts, o que tens una missió divina.
Però de veritat creus que aquestes idees apareixen del no-res?
Com si una neurona rellisquessin i ¡pum!, ja estàs convençut que ets Napoleó?
Doncs no.
Els deliris no són un llamp que et cau a sobre
Les idees delirants es van construint a poc a poc. No són locures que sorgeixen del buit. Són respostes a situacions de vida que desborden, mengen o confonen. Com diu el psicòleg Marino Pérez Álvarez: “No hi ha deliris sense història”.
Et trobo un exemple.
Imagina que vius en un entorn on ningú t’escolta, on et critiquen constantment, on sents que tot ho fas malament. Un dia, comences a notar que algú et mira rar a la feina. Després, et sembla que parlen malament de tu. Després, escoltes alguna cosa a la ràdio que sents que va dirigit a tu… I així, el que al principi era només incomoditat, es converteix en certesa: “Hi ha una conspiració contra mi”.
Una locura? O tal vegada… una forma de donar-li sentit al dolor.
Tipus de deliris (més comuns del que creus)
- De persecució: sentir que algú et vol fer mal, encara que no hi hagi proves clares.
- De referència: pensar que el que passa al teu voltant (una cançó, una notícia) té a veure amb mi directament.
- De grandesa: creure’s un elegit, tenir un poder especial, una missió important.
- Somàtics: pensar que el teu cos està malament, que tens alguna cosa dins, encara que els metges no ho vegin.
I si en comptes d’intentar “corregir” aquestes idees, comencem per escoltar què volen dir-nos?
Un cas de pel·lícula
Et presento a Juana (nom inventat, història basada en moltes reals).
Clara era una noia brillant. Investigadora, molt exigent amb si mateixa. Treballava en un ambient dur, ple de crítiques. Un dia, va començar a pensar que els seus companys la volien deixar fora del projecte. Després, va començar a notar que els missatges de correu portaven “indirectes” contra ella. Fins i tot els articles científics semblaven amagar missatges xifrats.
Va arribar a convèncer-se que hi havia una xarxa mundial intentant robar-li el seu descobriment.
Des de fora, semblava un deliri. Però des de dins… era la seva única manera d’explicar el que sentia: la por, el rebuig, la pressió. El que ningú va veure va ser la història darrere de la seva creença.
Què passa si ho mirem amb uns altres ulls?
L’enfocament tradicional (el que veiem en pelis o manuals mèdics) diu: “Això és un desequilibri químic. Dona-li medicació i llest”. Però hi ha una altra manera de mirar: la fenomenològica (el nom sona rar però és simple).
Aquest enfocament diu:
“Anem a veure com ha viscut aquesta persona. Què ha sentit. Què li ha passat perquè aquesta idea tingui sentit en el seu món.”
No és “donar-li la raó al llop”, sinó dir: “la teva experiència importa i vull entendre-la contigo”.
El cervell no ho és tot
El que pensem, sentim i creiem no ve només del cervell. També ve de com hem viscut, del que ens han fet, del que no ens han deixat ser.
- Tens por? Potser has estat exposat a l’abús.
- Creus que tens poders? Potser és la forma que la teva cabecita va trobar de donar-te valor quan tot al teu voltant t’ho treia.
- Et sents perseguit? Potser has viscut tanta injustícia que ja no confies en ningú.
I això, en comptes de ser una “malaltia”, podria ser una forma de resistència.
Una invitació a mirar diferent
Els deliris no són només símptomes. Són formes de sostenir-se quan el món sembla caure. Poden ser extrems, dolorosos, sí. Però també són humans, carregats d’història, de sentit.
I si deixem de preguntar “què li passa a aquesta persona?” … i comencem a preguntar:
“Què li ha passat en la seva vida?”
Si coneixes algú amb aquest tipus d’experiències o et sents identificat/da i t’agradaria obtenir més informació detallada i individualitzada no dubtis a contactar-nos a l’equip de l’Institut de Psicologia-Sexologia Mallorca.
Per aprofundir més et recomano “Les arrels de la psicopatologia moderna” de Marino Pérez Álvarez.
Quico Martínez Milà
Psicòleg General Sanitari
Nº Col·legiat: B-03457