“T’estimo”, “te quiero”, Je t’aime”, “I love you”, Ich liebe dich”… tots els idiomes tenen la seva expressió particular per a expressar amb paraules aquest sentiment tan universal que és l’amor. No obstant, diuen que les paraules se les enduu el vent, o inclús algun cop, poder perdre el significat de tant emprar-les. Potser aquestes dites que abraça el saber popular siguin certes, però no hauríem d’oblidar que l’ésser humà no només es comunica amb allò que diu, també amb allò que fa, ja sigui de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària.
Existeixen diverses maneres d’expressar allò que sentim. A vegades és més fàcil adonar-nos-en amb emocions negatives. Per exemple, si estem enfadats, podem tendir a ser agressius físicament (contra el mobiliari, per exemple), si estem avergonyits, tendim a evitar exposar-nos. Tot això sense mencionar el llenguatge no verbal, com l’expressió facial, la gesticulació, el contacte ocular… allò del que no solem ser conscients. Però aquí el que ens interessa no és allò que fem inconscientment, sinó allò que donem a entendre amb el nostre comportament voluntari.
Ja no m’estimes?
Quantes vegades (us) heu sentit dir una cosa com “no em sent estimat/da” o “ja no em dius que m’estimes”? Podríem estar d’acord en què frases com aquestes seran dites algun cop per quasi qualsevol persona dins una relació de parella. Què volen dir? Són senyals de que l’amor s’està acabant? Podria ser, però existeix una altra explicació que possiblement s’acosti més a la realitat del problema. Allò que amaga un “ja no m’estimes?” és: “no m’expresses l’amor que suposadament sents per mi”.
En qualsevol cas, aquest missatge pot ser entès com una acusació, i no és per menys. Li estem dient a la nostra parella que està fent malament alguna cosa, que no està complint degudament amb nosaltres.
A no ser que la nostra parella ens confirmi que, efectivament, hem encertat i ja no senten el mateix per nosaltres, allò que probablement passi és que no expressa l’amor de la mateixa manera que nosaltres. I vet aquí la qüestió: quines formes existeixen per a expressar l’amor?
Quins són els llenguatges de l’amor?
Segons Gary Chapman (1996), existeixen 5 llenguatges que els humans poden usar per a expressar amor.
- Les paraules: a més dels “t’estimo”, amb els que ha començat aquest article, la riquesa del llenguatge parlat ens permet demostrar afecte en infinitat de maneres i matisos. No només tenim per què quedar-nos amb un “t’estimo”, també estan els afalagaments (què guapa estàs, què bé et queda aquesta camisa…), el reconeixement (què bé ho has fet, ets una gran professional, què bé t’ha quedat el pastís…), animar a l’altre (crec amb tu, sé que ets capaç d’això…). Al mateix temps, el llenguatge ens permet fer ús de diferents entonacions, així com d’expressions pròpies, que fan possible transmetre encara més afecte si es vol (llegeixi’s aquell to empallegós amb el que parlem a vegades, o els mots afectuosos que ens posem).
- El contacte físic: aquí entrarien les carícies, la proximitat física, el contacte visual, els massatges, una abraçada, etc. Quant més s’aproximen les persones, més íntima és la relació, fins arribar al sexe, que seria la major expressió d’aquest llenguatge.
- Els regals: pareix quelcom superficial, però això dependrà més de si has comprat qualsevol cosa, o si has estat donant-li voltes a què faria realment feliç a aquella persona. Aquí no es tracta de regals cars o banals, sinó d’obsequis amb valor personal.
- Els temps de qualitat: cercar activitats que siguin gratificants per ambdues persones és igual a buscar temps de qualitat. Amb això, anem recopilant experiències agradables junts, records bonics que es graven a la nostra memòria. Dóna igual l’activitat que sigui. Pot ser estar tombats veient una sèrie que ens agrada, anar d’excursió els diumenges o menjar en aquell restaurant que ens agrada als dos. No és tant la quantitat d’aquest temps, sinó que els dos membres el gaudeixin.
- Els serveis: Mostrar-se disposat a ajudar i esforçar-se per fer la vida més fàcil a la teva parella de forma genuïna és indubtablement una mostra d’afecte. Bons exemples d’això són: et deixo el sopar preparat, avui faig jo la compra, ves tu amb les teves amigues i jo m’encarrego de la bugada, jo passo a buscar l’anell, deixa que t’instal·li l’antivirus, etc. El problema vindria si un dels dos sempre tingués el rol passiu en aquest intercanvi.
Com veus, existeixen diferents maneres d’expressar afecte cap a l’altre. Segur que ja les coneixies, però potser no havies caigut en que tenien aquest valor. Precisament això sol ser el problema, que a vegades no identifiquem moltes d’aquestes conductes com a senyals d’amor. Això passa sobretot quan només entenem una o dues formes de demostrar-ho, esperant que sempre es donin les mateixes. Crear-nos aquestes expectatives no ens permet adonar-nos d’altres senyals que també volen dir el mateix.
En altres paraules, podem caure en l’equivocació d’interpretar que ja no ens estimen quan no expressem l’amor de la mateixa manera, pel que tampoc som capaços de reconèixer les senyals de l’altre. És llavors quan no ens sentim estimats.
Com podem afrontar aquesta situació?
Si ens adonem de que tenim aquest problema, hauríem de posar en comú com es sent cadascú, quines senyals d’afecte necessitem i arribar a acords per a què ambdós membres de la parella estiguin satisfets.
Per fer-ho, una comunicació assertiva serà molt necessària. Envers de dir “ja no m’estimes”, que pot tenir una connotació d’acusació, és millor intentar el següent.
Per començar, intenta adonar-te de quines senyals d’afecte segueix donant-te la teva parella i agraeix-ho. En segon lloc, digues-li com et fa sentir l’absència d’aquestes mostres que precises. I per acabar, acaba dient alguna cosa positiva i demana-li què necessitaria ell/ella.
“M’agrada molt que cada dijous em facis aquest sopar que m’agrada tant. Veig que em vols fer feliç. Però últimament he notat que has deixat de besar-me quan te’n vas a la feina o quan ens anem a dormir. Això em fa sentir poc estimat/da , perquè crec que em fa falta aquest contacte. Et demanaria que intentessis tornar a fer-ho. T’estimo, i vull que em diguis si hi ha alguna cosa que jo no faci com tu necessites”.
Si ens fixem, a diferència d’una frase tan contundent com “ja no m’estimes”, aquest manera de comunicar-se reflexa molt més:
- És conciliadora: perquè envers d’atacar o recriminar a l’altre, fem un exercici de reflexió que convida a l’altre a reflexionar amb nosaltres. A més, comença i acaba amb un aspecte positiu, el que permet que l’altre vegi que no estem en peu de guerra, sinó que tenim la intenció de parlar les coses. També acabem demanant-li directament què necessita ell/ella.
- Expressa un sentiment i una necessitat: la persona identifica i expressa com es sent i demana un canvi a l’altre membre. Això és summament important, ja que el contrari ens portaria a aguantar situacions que no ens agraden, acabant per explotar. Cada persona té necessitats diferents dins la relació. Per a suplir-les, hauran de comunicar-les i arribar a acords per a què ambdós estiguin satisfets.
- És específica: concreta què és allò que la persona ha fet o ha deixat de fer, sense caure a la trampa de generalitzar o definir a l’altre, cosa que facilita que el missatge arribi al receptor sense tergiversar. No és el mateix dir “ets mala parella”, que dir “necessito que els caps de setmana m’ajudis més amb els nens”.
- Es centre no només en el problema, sinó en la possible solució: quant més específic sigui, i si ens centrem en un comportament de l’altre, més fàcil és demanar un canvi en allò que ens afecta. Exemple: “per la tarda m’encarrego sempre jo d’ajudar al nen amb els deures. Necessito que ens tornem les tardes per a ajudar-lo”.
Per acabar, hem d’anar amb compte per no caure a l’extrem de “el meu benestar depèn únicament del que la meva parella faci o digui, o deixi de fer o dir”. Amb això, podríem arribar a justificar qualsevol tipus de petició, com demanar que la nostra parella deixi de veure als seus amics per estar amb nosaltres.
De la mateixa manera, tampoc seria bo caure a l’altre extrem, en el que es pensa que “dóna igual allò que faci o digui, si la meva parella es veu afectada és el seu problema”. Els nostres actes tenen conseqüències més enllà de la nostra pell. Si no tenim això en compte, podríem arribar a justificar coses com insults o actituds agressives cap a l’altre.
Per això és important aprendre a comunicar-se assertivament i expressar les necessitats de cada un. En el cas de que tinguem dificultats en això, o algun dels dos membres estigui caient en un dels dos extrems, pot ser el moment de demanar ajuda professional. Un/a terapeuta de parella pot ajudar-nos a veure quines errades de comunicació cometem, i a donar-nos eines per a millorar la dinàmica de la nostra relació.
Referències:
Chapman, G. (1996). Cinco Lenguajes del Amor. Spanish House Inc.
Guillem Nicolau Coll
Psicólogo General Sanitario
Nª col.: B-02773