Per sort, la creença social que romania arrelada en la societat de que anar al psicòleg era “cosa de bojos” se va esvaint cada cop més. Habitualment, anam trobant persones que, sense gens ni mica d’inseguretat, afirmen acudir o haver acudit al psicòleg, estar-hi orgulloses i recomanar també a altres persones que segueixin les seves passes.
Així que no és d’aquesta creença de la que m’agradaria parlar, sinó de la seva germana menor, la creença menys magnificada tal vegada, menys extrema però igualment nociva i falsa. La de que les persones que acudeixen al psicòleg són més dèbils o fràgils que la resta. Oracions com “Jo vaig poder sortir tot sol d’això”, “Total un psicòleg no pot solucionar els meus problemes laborals, familiars (o del tipus que fos)”, o inclús “Saps que la teva cosina està anant “de psicòlegs” (expressió, tot sigui dit, usada despectivament o amb condescendència en la majoria dels casos)? Doncs sí, sempre va ser més dèbil de caràcter que la seva germana”, il·lustren a la perfecció el que vull dir.
No obstant, el vertaderament important no és assenyalar com errades a les persones que pensen o expressen aquest tipus de creences, sinó fer una reflexió social en referència a per què ocorre això i què fer per paliar-ho, de forma que així augmentem la tolerància amb els altres i, per suposat, també amb les persones que decideixen en un moment de les seves vides acudir a atenció psicològica.
1. “Jo mai he necessitat que m’ajudi un/a professional i he tingut molts problemes”:
Aquí radica una primera qüestió: la idea de que hi ha gent a la que li pot passar això de sentir-se malament psicològicament, això de sentir que necessita un poc d’ajuda per a poder sortir d’un entrebanc emocional… i persones que no. Ho sent pels qui es sentissin “blindats” per aquesta creença però la cosa no funciona així. Tots som susceptibles en un o varis moments de les nostres vides de sentir que no podem amb tot, que quelcom ens supera, i en aquests moments el més prudent, l’adient per sí mateixos i pels altres i el més sa és acudir al professional que els pot ajudar.
I per suposat, si en el passat no hem anat a un psicòleg això és independent a no haver-lo necessitat o a que la presència d’un psicòleg no hagués pogut ser d’ajuda. Si bé és cert que moltes persones no s’han sentit desbordades mai o han tingut recursos ja apresos prèviament per tal d’afrontar-ho per sí mateixes, en moltes altres ocasions simplement no s’ha anat al psicòleg per múltiples raons, tot i podent ser beneficiós per a les seves vides.
2. “Si ets fort i no et rendeixes, pots amb tot”:
Imaginem que davant un càncer, un recent infart de miocardi, una malaltia rara, una discapacitat o, inclús, una gastroenteritis, algú apliqués aquest tipus d’expressions. Probablement, no tindria molta d’acollida i segurament surgirien algunes protestes i desaprovacions. Per què ho feim, doncs, amb els símptomes, les afectacions, les disfuncions o els trastorns emocionals?
Aquest problema radica en la baixa educació emocional amb la que els adults actuals han crescut en la majoria dels casos. Per sort, s’està treballant en que les noves generacions vagin fent-se grans amb un millor coneixement de les seves emocions i una major gestió de les mateixes, ja que aquest aspecte no només es relaciona amb la present i futura salut mental, sinó també amb la física (prevé de malalties mèdiques, hàbits alimentaris poc saludables, consum de tòxics, etc.); no obstant, com comentava, els adults de l’actualitat en molts casos han crescut amb el “els homes no ploren”, “s’ha de ser forts”, “les decisions s’han de prendre fredament (és a dir, sense tenir en compte les emocions)”, “no parlem d’això perquè fa mal”… En resum, un conjunt d’idees que presenten a les emocions com a molèsties o events imprevists que apareixen moltes vegades sense avisar, ennuvolen la ment i que, per tant, millor si no els hi fem cas i, el que és pitjor, no les expressam.
Com a conseqüència directa, les persones no només expressen les emocions desagradables, sinó que a més assumeixen la seva necessitat d’ajuda, han “cedit” a aquestes emocions, han “perdut” aquesta batalla…
Res més lluny de la realitat. Necessitam seguir treballant en aquesta intel·ligència emocional des de nins fins a adults (incloent 2ª i 3ª edat) per tal de veure aquesta realitat que són les emocions amb unes ulleres ben graduades i per adonar-nos-en com a societat de que no es tracta tant de ser forts com una roca, ja que fins i tot ella acaba erosionada per la mar, sinó més bé com un jonc (tal com diu la cançó) que es doblega però sempre segueix dret.
3. “Puc tot/a sol/a”:
Les persones no som illes. La creença de que afrontar quelcom sense ajuda ni suport, professional o no, té més mèrit o ens fa més forts (tornant al tema) com a persones, és un mite.
Les persones som animals socials, necessitam dels altres, sortim enfortits i resistents després de paraules de suport i d’aferrades. I per suposat també després de que un professional de la psicologia ens ajudi a aprendre recursos nous i ens transmeti com mobilitzar els que ja tenim. Perquè aquest és l’altre tema: els psicòlegs, potser no cal ni dir-ho, no solucionam els problemes familiars, laborals o de parella, sinó que ajudam a que siguin les pròpies persones afectades les que ho facin. Per això un tractament psicològic és un procés actiu i no passiu per part del pacient, i per això també és esperable que les millores es mantenguin una vegada finalitzat el tractament.
Hi hauria més punts i creences errònies que podríem comentar. No obstant, aquest breu article no pretén sinó ser una primera reflexió davant aquesta necessitat que persisteix en la nostra societat, tot i que l’estigmatització dels problemes de salut mental sigui cada vegada menor. Però necessitam seguir treballant-hi.
I ja per finalitzar, se vos ocorre major fortalesa i valentia que mirar al que més tems als ulls, contar-li a una persona estranya, seguir les seves pautes tot i que facin mal de vegades, i sortir-hi a final sense saber, moltes vegades, on et durà? [Tinguem en compte que hi ha persones que acudeixen a consulta per problemes que els han acompanyat sempre i que, per tant, no coneixen com és viure sense ells.]
A mi no se m’ocorre.
Això també pretén ser un petit homenatge a ells i a elles.
Paola Obrador
Psicòloga Col. Núm. B-1815