Taula de contiguts
“Jo ho vaig superar”. Aquesta frase, que tantes vegades escoltem o diem, sovint amaga una altra veritat: el que no s’ha superat, només s’ha tancat en un calaix emocional. I, com tots sabem, els calaixos tancats durant massa temps acostumen a desbordar-se. Així funcionen molts traumes no elaborats: es queden en silenci, però continuen influint en com sentim, actuem i ens relacionem amb el món.
Trauma no és només una gran catàstrofe
Quan parlem de trauma, molta gent pensa en esdeveniments extrems: accidents, abusos, desastres naturals… Aquests serien traumes grans (o “traumes T”).
Però el trauma no sempre és un fet extraordinari. A vegades, pot ser subtil, repetitiu o fins i tot “invisible” per a qui el pateix: una infància emocionalment freda, una humiliació viscuda a l’escola, una ruptura inesperada sense explicació, o créixer sentint que mai eres prou bo. Aquests són els que anomenem traumes petits (o “traumes t”), i poden tenir un impacte profund, especialment si es repeteixen al llarg del temps. L’important no és tant el que ha passat, sinó com ho ha viscut la persona, i si el sistema nerviós ha pogut digerir-ho adequadament o no.
Què passa quan no ho processem bé?
El cervell té una capacitat natural per assimilar i integrar les experiències. Però quan alguna cosa ens supera per intensitat, durada o manca de recursos per afrontar-ho, aquella vivència queda “encallada”. És com si una part de nosaltres es quedés congelada en aquell moment.
I això pot aparèixer anys més tard en forma de:
- Reaccions desproporcionades davant situacions aparentment inofensives
- Ansietat persistent o atacs de pànic
- Dificultats per confiar en altres o mantenir relacions
- Sensació de buidor o desconnexió emocional
- Culpabilitat, vergonya o baixa autoestima
- Entre d’altres…
Un exemple molt habitual és el d’una persona que, de petita, rebia crítiques constants dels seus pares. Ara, a l’edat adulta, pot reaccionar amb molta por davant qualsevol feedback a la feina, o sentir-se fàcilment rebutjada en una relació. I tot i saber racionalment que “no passa res”, emocionalment es desmunta.
Això no és debilitat. És el ressò traumàtic del passat.
El trauma no es supera amb força de voluntat
Un dels errors més habituals és pensar que el temps ho cura tot, o que només cal “mirar endavant”. Però quan una experiència ha quedat mal elaborada, el temps no la dissol: només la silencia. I el problema és que moltes persones conviuen amb símptomes derivats d’aquell trauma sense saber-ho. Busquen solucions ràpides, però no entenen d’on ve el malestar.
Aquí és on entra en joc una eina terapèutica molt potent: la teràpia EMDR.
EMDR: Reconnectar amb el passat per viure el present
L’EMDR (acrònim de Eye Movement Desensitization and Reprocessing, o Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars) és una teràpia avalada científicament, especialment indicada per treballar amb traumes. Va ser desenvolupada per la psicòloga Francine Shapiro als anys 80 i, des de llavors, s’ha convertit en una de les eines més efectives per tractar trastorns relacionats amb l’estrès posttraumàtic, però també ansietat, fòbies, dols complicats o bloquejos emocionals.
Com funciona?
El procés comença amb una exploració acurada del problema i de les experiències vitals associades. Quan el terapeuta i la persona han identificat una memòria traumàtica o una escena significativa, es treballa mitjançant estimulació bilateral (normalment, moviments oculars guiats, sons alterns o tocs lleus en mans o genolls), a través d’un protocol establert a partir de l’evidència empírica.
Aquesta estimulació ajuda el cervell a “reprocessar” la informació atrapada. És a dir, facilita que aquella experiència, que fins ara generava malestar o reactivitat, es pugui integrar de forma més adaptativa.
No es tracta d’oblidar, sinó de transformar: el record segueix sent-hi, però deixa de fer mal. La càrrega emocional es redueix, i la persona pot recuperar-se de manera més natural.
Un cas real (amb nom fictici)
Na Clara, de 35 anys, va acudir a teràpia perquè sentia que no podia confiar en cap parella. Sempre acabava sabotejant les relacions quan aquestes començaven a ser més profundes. Durant la teràpia EMDR, va emergir un record aparentment “banal”: als 9 anys, la seva mare va marxar tres dies sense avisar ni explicar el motiu. Tot i que va tornar, la por i la desconfiança es van instal·lar silenciosament en la Clara.
Després de diverses sessions de EMDR, aquell record va deixar de generar-li ansietat i va poder entendre, què havia passat i com ho havia viscut. Això li va permetre obrir-se emocionalment en les seves relacions actuals sense aquell filtre de por constant.
*Nota important: Cal dir que el cas de na Clara està presentat a mode d’exemple però moltes vegades un símptoma no es relaciona directament amb un sol record i el treball que es requereix és més complex.
I si el trauma no és “tan greu”?
Una de les meravelles de l’EMDR és que no cal que el record sigui “traumàtic” en majúscules. Moltes vegades treballem escenes quotidianes que, per la persona, van ser profundament significatives: una mirada de menyspreu, una paraula dura, un moment de soledat no compartida. Allò que el cervell no va poder processar bé, sigui gran o petit, pot treballar-se amb EMDR.
El valor d’una teràpia que acompanya amb respecte
Un dels aspectes més valorats per les persones que fan EMDR és la sensació de control i respecte durant el procés. No cal explicar amb tot detall les escenes doloroses. El terapeuta guia, però és el cervell de la persona qui fa la feina de manera natural, com si finalment pogués posar ordre al caos.
I no, no és màgia. És neurobiologia al servei del benestar emocional.
Per acabar: quan sanar no és oblidar, sinó integrar
Totes les persones tenim ferides. Algunes són visibles, altres més amagades. Però això no ens fa dèbils: ens fa humans. El que sí que podem triar és què fem amb elles. Ignorar-les? Fer veure que no hi són? O mirar-les de cara, amb ajuda professional, i donar-los un lloc nou dins noltros?
La teràpia EMDR ens convida a això: a deixar de fugir del passat per poder viure, finalment, el present. Perquè quan el trauma s’elabora, el dolor no desapareix com per art de màgia, però deixa de dirigir la nostra vida des de l’ombra. A l’Institut Psicologia-Sexologia Mallorca comptam amb professionals que poden ajudar-te si així ho desitges.
Paola Obrador
Psicòloga Col. Nº B-1815