Són moments en què et trobes atrapat en una espiral. Pot passar quan tens moltes tasques per fer o quan tens un desacord amb un amic, parella o familiar. També pot ser quan els pensaments es tornen molt intensos i et sents aclaparat/ada. És un bloqueig que pesa i no et deixa veure amb claredat el camí a seguir.
Això pot acabar en deixar de fer les tasques, evitar un conflicte o engolir-lo i explotar després amb les persones que més estimes, per la intensitat de les emocions. El difícil és visualitzar les sortides, entendre què implica cadascuna i triar la que sigui més sana i adaptativa en aquell moment.
Ara para de visualitzar el que he escrit i recorda aquesta frase: “baby steps”.
Per exemple, imagina que tens una llista interminable de tasques per fer.
Ho sabem: a vegades la llista sembla que et vulgui devorar.
Sense més preàmbuls, ves a aquesta llista (i si no la tens, apunta-la). És molt important determinar l’ordre de prioritat. Imaginem que hi ha cinc tasques prioritàries:
Fer la compra.
Enviar uns documents de la feina.
Posar una rentadora.
Canviar el aixeta de la cuina.
Respondre dos missatges d’amics.
Bé: davant d’aquesta llista, no cal que facis les cinc tasques. Pots ajustar encara més les prioritats. Per exemple:
Fer la compra → “Bé, tinc sobres del sopar d’ahir. Hi puc anar demà, que tinc un forat després de l’entrenament.” → DEMÀ
Enviar els documents → “Ostres, el meu cap va dir que els necessita per a la presentació de demà. Algú que jo em sé ho farà si no els envio.” → AVUI
Posar la rentadora → “Aniria bé tenir roba interior neta per demà…” → AVUI
Canviar l’aixeta → “Potser l’espatllo perquè no en tinc ni idea. Bé, un amic del meu oncle és lampista; de moment aquesta pot aguantar.” → UN ALTRE DIA
Respondre missatges → “Buf, se’m va oblidar respondre ahir. No passa res: em sembla que una alarma així tonteta a les 20h aniria perfecta. I ja de pas li envio el missatge a l’amic del meu oncle.” → AVUI A LES 20h
En tot això, cal tenir en compte que poden sorgir imprevistos, i no passa res. La llista es pot reorganitzar. Pot ser tan flexible i adaptable com necessitem, perquè repetim i recordem: “baby steps”. I no només la llista. Les “rotondes” es gestionen amb microdecisions; amb aquests “passos de bebè”. Passos petits però molt importants.
També cal mencionar que això no són totes les vivències d’una persona amb TDAH, sinó només un exemple. A vegades pot resultar complicat viure dins la seva ment, igual que passa en la de tothom, amb o sense neurodivergències. Així que, davant d’aquests moments de “pànic”, la narrativa és important. No és el mateix que a la teva emissora interior soni un “Ja hi tornes”, que un “Bééé, ha tornat sa majestat imperial”. No passa res: rebem, repassem i reorganitzem. Si aquesta última frase entrecomillada la pots acompanyar amb un somriure o una rialleta al final, perfecte. Sona diferent, eh? Fa pensar.
María Lomas Servera Psicóloga General Sanitaria (en prácticas)
